Els Jocs de Barcelona van significar l’inici d’una nova etapa en la història olímpica, íntimament lligada a tots els canvis que el món estava vivint. Els de Barcelona van ser els primers Jocs des del 1972 que es van realitzar sense cap mena de boicot. El món del 1992 tenia molt poc a veure amb el del 1986, quan la capital catalana va rebre l’encàrrec d’organitzar els Jocs. El Mur de Berlín havia caigut el 1989, l’URSS havia explosionat i la Guerra Freda semblava que ja havia quedat enrere.

Seül va ser l’escenari, el 1988, de la darrera aparició olímpica de la Unió Soviètica i de la República Democràtica Alemanya, dues de les potències que, amb els Estats Units, dominaven els jocs olímpics. Quatre anys més tard, als Jocs de Barcelona, els dos estats havien desaparegut. Els esportistes que havien defensat la samarreta vermella amb la falç i el martell es van repartir entre els equips de l’efímera Comunitat d’Estats Independents i els de les repúbliques bàltiques –Lituània, Letònia i Estònia–. Els alemanys formaven part d’un únic equip, el del nou Estat alemany.

L’olimpisme va assolir a Barcelona un rècord de 169 comitès olímpics participants. El COI, amb el seu president la capdavant, Joan Antoni Samaranch, va saber com aprofitar la caiguda del Mur de Berlín, l’esclat de l’URSS i la fi de l’apartheid a Sud-àfrica per fer l’olimpisme encara més universal. La fi dels boicots no va venir de cap acció que fes o engegués el COI. Tots van ser esdeveniments protagonitzats pels pobles i els polítics dels països respectius i que van acabar permetent una sèrie de canvis en el món com no es veien des de la Segona Guerra Mundial i que, igual que va passar al final de les dues grans guerres del segle XX, van influir en l’esport i en l’olimpisme. La política va marcar el ritme de l’esport, no a l’inrevés com de manera ingènua havia pensat el baró de Coubertin.

El món va canviar a un ritme de vertigen. El febrer del 1989, l’URSS es va retirar de l’Afganistan. A la primavera, Hongria va obrir les seves fronteres i milers de ciutadans de l’RDA van deixar el país a través d’Hongria i Àustria. El 9 de novembre el Mur de Berlín s’obria i aquella mateixa nit milers d’alemanys d’una banda i l’altra van començar a enderrocar el principal símbol de la Guerra Freda, que des del 1961 separava una ciutat, un país i dos sistemes polítics, socials i econòmics.

Les tres repúbliques bàltiques –Lituània, Letònia i Estònia– van retrobar la independència perduda el 1940 en la primavera del 1990. Alemanya es va reunificar el 3 d’octubre del 1990. A Sud-àfrica, Nelson Mandela havia estat definitivament alliberat, el febrer del 1990, després d’haver estat empresonat des del 1962. L’apartheid es va abolir el 17 de juny del 1991. El 21 de desembre del 1991 moria la Unió Soviètica. També va esclatar Iugoslàvia. El 25 de juny del 1991, Eslovènia i Croàcia van proclamar la seva independència de Iugoslàvia, que no ho va acceptar de bon grat. Hi va haver guerres a Eslovènia, Croàcia i Bòsnia, que el maig del 1992 van entrar a l’ONU, tot i que la guerra a Bòsnia va durar fins al 1995.

Amb els Jocs de Barcelona a tocar, alguns d’aquests països tenien més pressa a buscar el reconeixement del COI que no el de l’ONU. Tothom volia estar el 25 de juliol amb la seva bandera i el nom escrit en un cartell a la cerimònia d’inauguració dels Jocs de Barcelona. Alemanya no va suposar cap problema. El 1991 ja havia competit amb un equip unit en els mundials d’atletisme i de natació. El 9 de juliol del 1991, tres setmanes després de la fi de l’apartheid, el COI va reconèixer el Comitè Olímpic de Sud-àfrica, absent dels Jocs des del 1960. Estònia, Letònia i Lituània van recuperar el seu lloc en el COI el setembre del 1991. Va ser una reintegració i no un reconeixement perquè els tres països ja havien estat membres del COI i havien competit en els Jocs abans que l’URSS se’ls annexionés. A Barcelona també va competir-hi l’anomenat Equip Unificat, format per esportistes de repúbliques de l’antiga URSS. El president rus, Borís Ieltsin, va renunciar a veure la bandera russa desfilant tota sola a Barcelona. Els atletes de tots aquests països que havien anat declarant la seva independència durant l’any 1991 van estar representats per l’himne i la bandera olímpica.

Tot i el trasbals geopolític que va haver-hi durant l’olimpíada de Barcelona, als Jocs del 1992 només va haver-hi cinc equips que participessin per primer cop en uns Jocs d’estiu: Croàcia, Eslovènia, Bòsnia, Namíbia i l’Equip Unificat. La xifra més baixa de noves incorporacions des del 1976, any en què ho van fer tres equips.