Atletisme

30 ANYS DELS JOCS DE BARCELONA

1 D’AGOST. CHRISTIE, ELS 100 METRES NO TENEN EDAT

Christie, el més vell

Linford Christie es va convertir a Barcelona en el campió olímpic dels 100 metres de més edat de la història

Un any després també va ser el campió mundial dels 100 m més vell i la seva carrera va acabar amb una altra dada relacionada amb l’edat: va donar positiu per dopatge amb 38 anys

Els tres britànics que han estat campions olímpics dels 100 m també han estat el més vells en el moment d’aconseguir-ho

El britànic Linford Christie va ser el sorprenent vencedor a Barcelona de la final més esperada en qualsevol edició dels Jocs, la dels 100 metres. Va ser sorprenent no perquè no tingués un currículum que l’avalava com a possible rei de la velocitat mundial –subcampió olímpic (1988), doble campió d’Europa (1986 i 1990), quart en el mundial (1991)– sinó per la seva edat: 32 anys. Mai un atleta tan gran havia estat campió olímpic dels 100 metres.

Linford Christie ho va ser. Amb 32 anys, 3 mesos i 30 dies. I va succeir en el palmarès Carl Lewis, campió olímpic el 1984 i 1988 i del món el 1987 i el 1991, que no va poder competir en aquesta prova a Barcelona perquè no va superar les proves de selecció dels Estats Units, en què va ser sisè. Christie va ser l’únic europeu de la final dels 100 metres, va guanyar la batalla a nord-americans, africans i a la barrera dels deu segons (9.96). Frankie Fredericks (Namíbia) va ser segon (10.02) i Dennis Mitchell (Estats Units), tercer (10.04). Un cop campió olímpic, el britànic no va evitar parlar del tema de l’edat: “Ja vaig dir l’altre dia que seria el campió olímpic. Em van dir que era massa vell i que l’esprint no és una cursa per a vells, però Linford Christie no hi creu, en això.”

Christie va agafar la condició de campió de més edat a l’escocès Alan Wells, que havia estat campió el 1980, a Moscou, amb 28 anys i 83 dies. Curiosament, els tres britànics que han estat campions olímpics dels 100 m en tota la història, també han estat els més vells en el moment d’aconseguir-ho. Ho va ser Christie el 1992, Wells el 1980 i Harold Abrahams, un dels herois de la pel·lícula Carros de foc, el 1924, a París.

Christie ja sabia el que era competir a l’estadi de Montjuïc. Ell va ser el representant de la Gran Bretanya en els 100 metres, que va guanyar la copa del món que va inaugurar oficialment l’estadi en aquella jornada caòtica en què va diluviar i el rei d’Espanya va ser rebut amb una gran xiulada.

La victòria de Linford Christie a l’estadi de Montjuïc va ser una mostra més del que va ser tota la seva carrera atlètica, des dels primers èxits fins al negre final de la seva vida esportiva. El 1983, quan Carl Lewis va ser campió mundial dels 100 m, que ja va córrer en 9.97, ell ho va fer en 10.46 i ni tan sols estava en la selecció britànica. El 1986, ja amb 26 anys, tot va canviar. Christie va guanyar el primer dels tres títols de campió d’Europa dels 100 m (1986, 1990 i 1994) que aconseguiria i es va instal·lar de manera definitiva entre els millors velocistes del món. Quart al mundial del 1987 i tercer en els Jocs del 1988 –en els dos casos hi guanyaria un lloc per les desqualificacions de Ben Johnson–, va arribar a Barcelona després d’haver estat quart en el mundial del 1991, en aquella cursa que va ser coneguda com “la final de les finals” pel nivell de les marques. Lewis va guanyar amb un nou rècord mundial (9.86) i Christie no va pujar al podi tot i fer dues centèsimes més (9.92) que el rècord mundial que va batre Lewis.

La final dels 100 m de Barcelona no va ser res de l’altre món comparat amb el que s’havia vist en els campionats anteriors, però a més de l’or olímpic va significar per a Christie l’inici de la seva millor època: campió olímpic (1992), campió mundial (1993) i campió d’Europa per tercera vegada (1994). El 1995 va ser sisè en el mundial i el 1996, quan defensava el títol olímpic a Atlanta va ser desqualificat per haver comès dues sortides nul·les en la final.

El campió olímpic dels 100 metres més vell de la història també es va convertir el 1993 en el campió mundial de més edat. En aquest cas, Christie va guanyar l’or amb 33 anys i 135 dies, prenent l’honor a Carl Lewis, campió el 1991 amb 30 anys i 56 dies. És clar que en aquest cas no té tant merit com en els Jocs, ja que els mundials d’atletisme es van començar a disputar el 1983.

Nandrolona

Els Jocs d’Atlanta van ser l’últim gran campionat de Christie. Es va retirar el 1997, però va continuar participant en competicions de segon nivell. El gener del 1999, amb 38 anys, va donar positiu per un anabolitzant, nandrolona, en una prova en pista coberta a Dortmund. El fantasma del dopatge del qual s’havia escapat onze anys abans a Seül –per un preparat amb ginseng que va acabar en no res– havia tornat i aquesta vegada res no el va salvar. Christie va ser sancionat amb dos anys. El campió olímpic i mundial dels 100 metres més vell de la història. L’home que no va treure el cap a l’elit mundial fins que tenia 26 anys, havia donat positiu amb 38. Christie ho va fer tot molt més tard que els altres.

100 m i dopatge
Quan es parla dels 100 metres i el dopatge tothom pensa en Ben Johnson i en els Jocs de Seül, del 1988, que li va costar aquell or olímpic i més tard, l’or mundial del 1987 i el rècord mundial. No va ser l’únic, però. Entre els deu primers del rànquing de tots els temps a 1 de gener del 2022, hi ha quatre atletes –Tyson Gay, Justin Gatlin, Christian Coleman i Nesta Carter– que en algun moment han estat suspesos per dopatge.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)