L’Estadi Olímpic de Montjuïc va presenciar el 6 d’agost del 1992 el seu primer rècord mundial. Aquell dia es disputava la sisena jornada d’atletisme i els aficionats més optimistes devien pensar que el duel entre Carl Lewis i Mike Powell en la final de salt de llargada podia acabar amb una nova plusmarca mundial. O la final dels 200 m, una prova en què el dia abans Mike Marsh s’havia deixat anar en els últims metres i s’havia quedat a una centèsima del rècord mundial (19.73 per 19.72). Però ni l’un ni l’altre. Marsh va ser campió olímpic amb 20.01 en una final molt grisa i Lewis va guanyar el seu tercer títol en longitud davant Powell (8,67 m per 8,64 m), molt lluny del rècord que Powell havia fet un any abans al mundial (8.91 m).

El rècord va arribar de manera inesperada en la final dels 400 metres tanques, en què Kevin Young, dels Estats Units, com tots els atletes esmentats abans, va guanyar amb 46.78, va baixar per primer cop en la història dels 47 segons i va batre el llegendari rècord d’Edwin Moses (47.02 el 1983). El jamaicà Winthrop Graham i el britànic Kriss Akabussi van completar el podi amb dues grans marques, 47.66 i 47.82, que van semblar ben poca cosa davant l’exhibició de Young.

Kevin Young, de 25 anys i 1,94 d’alçada, va fer una cursa pràcticament perfecta, amb13 passes entre cadascuna de les tanques, tocant només l’última i celebrant ja la victòria aixecant el braç dret en el moment de creuar la línia d’arribada. Young ja havia fet la seva marca personal el dia abans, en les semifinals, quan va ser superat per Graham per una centèsima (47.62 per 47.63), millorant els 47.72 que havia fet el 1988, any en què va ser quart en la final olímpica de Seül, rere Edwin Moses, l’home a qui acabava d’esborrar de la llista de recordistes mundials. Al final de la cursa, Young va explicar que havia vingut a Barcelona per buscar el triomf i el rècord, però no d’aquesta manera: “He quedat petrificat quan he vist el temps al marcador. No em pensava que estigués corrent tan ràpid. El meu objectiu era fer 46.89. Aquest és un temps que tinc enganxat a la paret de la meva habitació.”

Abans d’aquesta gran jornada a l’estadi de Montjuïc, el millor en el palmarès de Kevin Young eren els quarts llocs als Jocs de Seül del 1988 i del mundial de l’any anterior. L’any 1993, Young va refermar l’or olímpic amb un títol mundial a Stuttgart, però la seva carrera no va anar més enllà. No es va poder classificar per al mundial del 1995 ni els Jocs del 1996. No va anunciar mai la seva retirada de l’atletisme. Simplement va desaparèixer de les grans competicions.