Sí, i ja em sap greu, perquè he rebut un munt de missatges i avui en dia entre el WhatsApp, el Twitter i l’Instagram és un no parar. Els volia contestar tots i ho aniré fent de mica en mica. El cap de setmana volia estar més tranquil·la, però he hagut de parar perquè si no em passava el dia enganxada al telèfon mòbil.

Sempre que hi ha canvis, hi ha gent que li agrada més que a d’altres. En tot cas, també és positiu generar debats i aportar diferents perspectives. A mi la distància m’ha funcionat bé, tot i que pràcticament és el doble dels 20 km i semblava que s’acostava més a les característiques de les marxadores de 50 km. S’ha vist que s’evoluciona a ritmes molt ràpids, gairebé com si fos els 20 km.

Ha estat increïble. Era molt difícil, però en cap moment he llançat la tovallola. Sortia d’una i me’n venia una altra. Sempre tinc molt present la frase aquesta, ocupar-me en comptes de preocupar-me. Tenia molt clar el que volia i que havia de lluitar per aconseguir-ho. Vaig tenir la mononucleosi al maig, i vaig haver d’estar parada fins la setmana abans del campionat d’Espanya a Nerja. Després del mundial em pensava que ja no em podia passar res més i aleshores vaig agafar la covid-19. Em trobava molt malament, vaig agafar febre i no podia entrenar-me perquè el meu cos no estava bé. L’entrenament principal era recuperar-me. Quan vaig arribar a la meta de Munic va ser la recompensa al compromís de lluitar, de creure i de no voler deixar escapar les oportunitats.

Sí, si no no seguiria fent esport. Té moments molt durs, gairebé més que moments positius, però quan arriba la recompensa t’aporta unes sensacions i uns sentiments molt macos.

Anem mirant any per any, i encara no ens hem assegut amb l’entrenador per veure què farem el curs vinent. Jo confio molt en en José Antonio Quintana i ja ho planificarem amb ell. Per l’any vinent [el mundial de Budapest] ja estem classificats pels 35 km, però encara no sabem si apostarem per aquesta prova.

Sí, sempre és especial i després d’aquesta medalla estic molt il·lusionada i motivada.

Ara no hi penso, vaig cicle a cicle. Després de París ja en tornarem a parlar.

De fet, primer va ser l’hongaresa la que es va escapar. La marxadora grega va veure que jo em quedava i no responia a l’atac inicial de Viktoria Madarasc. Jo era conscient que la meva gran rival era la grega i, com que jo no em trobava bé, vaig plantejar una cursa més estratègica, d’intentar retenir-la. Després de superar l’hongaresa, vam tenir un frec a frec. Al primer canvi vaig respondre; al segon, també, però al tercer ja em va costar més.

Sí, tots tres han estat molt importants per mi, han estat el meu pilar. El Juan Carlos Rodríguez, el meu pare esportiu al GA Lluïsos Mataró; en Josep Marín, amb el qual em vaig formar i bregar professionalment, i en José Antonio Quintana, amb qui estic vivint aquests últims anys i amb qui he assolit ara aquesta medalla.

Hi soc des del 2018 i m’he adaptat molt bé a tot. Estic molt a gust amb els companys d’entrenament i amb l’entrenador a la Blume de Madrid.

D’això ja en fa més de quatre anys, he, he! Ara estic centrada al cent per cent en l’atletisme, però mai m’he deixat de formar. Estudio en línia un MBA de direcció d’empreses a la UCAM. Ho puc compatibilitzar amb els entrenaments, que són la prioritat. Amb vista al futur, la gestió esportiva m’agrada molt.

Sí. A més, ara he vist que m’han escollit la millor atleta catalana del 2021 i tots aquests reconeixements són d’agrair. Fan molta il·lusió i encara més si ho pots compartir amb la teva gent, en aquest cas, l’atletisme català.

Tenim uns tècnics que treuen medalles en campionats internacionals i que treballen moltíssim perquè aquest relleu arribi. És increïble, el treball que estan fent.