Inici: pistes públiques

L’idil·li de Serena amb el tennis va néixer a les pistes públiques del modest i perillós comtat de Compton (Los Angeles), un escenari gens convencional. Es va iniciar modelada pel seu polèmic pare, Richard, entrenador també de la seva germana Venus, i ara exclòs del cercle familiar i del focus mediàtic arran de la separació de la seva mare. Serena, de fet, el va obviar, premeditadament, en el seu emotiu discurs final. Sigui com vulgui, va ser un equip de treball nascut de la modèstia i que va trencar els esquemes elitistes sovint associats a aquest esport.

Fidel als seus principis, Serena va exhibir el seu caràcter guanyador fins al darrer alè del seu darrer duel salvant cinc pilotes de partit que van fer embogir la parròquia. Mentre la seva mare feia esforços paradoxals per no adormir-se a la llotja –les càmeres, cruels, quan van veure que els ulls se li tancaven, la van perseguir enjogassadament–, el món somiava encara en un cop de teatre inversemblant. El darrer miracle d’una Serena millorada, ràpida, rejovenida. “Potser m’hauria d’haver preparat molt abans.” Tant se val. Res no entela la carrera d’una jugadora superlativa que el 1999, en el mateix escenari, havia guanyat, amb disset anys, el seu primer gran eslam superant en la final la suïssa Martina Hingis. El 2017, dues dècades després, a Austràlia, va celebrar el seu darrer gran eslam.

Rebel i transgressora

Amant de la diversitat, que ha proclamat als quatre vents, Serena ha esdevingut un símbol de rebel·lia davant del racisme. La van insultar en la final del 2001 a Indian Wells i va estar tretze anys sense jugar-hi. El 2017 va abandonar les pistes per ser mare i va tornar, perseverant, perseguint el somni ara ja esvaït del 24è gran eslam. També ha destacat en el pla estètic, amb la seva transgressora i desafiant roba esportiva dissenyada per ella mateixa. “Soc Serena, vull ser única.”