El saba­de­llenc de 26 anys Iker Paja­res ha pas­sat gai­rebé mitja tem­po­rada en blanc per culpa d’una ino­por­tuna lesió als ten­dons d’Aquil·les que li ha impe­dit con­ti­nuar pro­gres­sant en el rànquing mun­dial, i es pre­para per recu­pe­rar el ter­reny per­dut. Paja­res era divuitè del món quan es va tren­car a Chi­cago, i havia con­fir­mat les expec­ta­ti­ves en la gira nord-ame­ri­cana. Mai abans s’havia situat entre els vint millors del món i vivia el moment àlgid de la seva car­rera. Va notar molèsties però va con­ti­nuar jugant, i es va aca­bar de tren­car. “Un mal diagnòstic” que va inter­rom­pre la seva pro­gressió. Ara és el 26è, en un esport domi­nat pels egip­cis –amb cinc juga­dors d’aquell país situ­ats entre els deu millors del món, un dels qual és el número 1, Ali Farag– i en què hi ha tres cata­lans situ­ats entre els cent millors –l’igua­ladí Ber­nat Jaume (54è) i Edmon López (76è), de Sant Just Des­vern, són els altres dos–, un mira­cle, atès el nom­bre de fede­rats que hi ha al país: poc més de 500 fit­xes.

El vallesà es lamenta perquè diu que havia tin­gut sort en els sor­te­jos dels tor­ne­jos que havia de jugar quan es va tren­car, i hau­ria pogut enca­de­nar bons resul­tats per con­ti­nuar apun­ta­lant la seva pro­gressió en el rànquing mun­dial.

El juga­dor del Bar­ce­lona Glo­bal Squash va viure un moment inver­sem­blant de molta tensió, i es va arri­bar a espan­tar. No era cons­ci­ent que tenia una lesió tan agreu­jada, i quan va ater­rar a l’aero­port de Bar­ce­lona pro­ce­dent de la gira nord-ame­ri­cana es va ado­nar que no podia cami­nar: “A finals de març vaig fer els meus dos millors resul­tats de la meva car­rera, el dar­rer uns quarts de final d’un tor­neig de gran eslam. Quan vaig arri­bar a Bar­ce­lona i vaig ater­rar, no em podia aixe­car del seient perquè em feien molt de mal els dos ten­dons d’Aquil·les. Em vaig espan­tar i va ser una cosa del tot ines­pe­rada perquè havia aca­bat el cam­pi­o­nat bé i sense cap molèstia. No podia cami­nar i em van treure de l’avió en cadira de rodes.” El resul­tat ha estat qua­tre mesos fora de com­bat. “Pri­mer em van donar un mal diagnòstic i vaig jugar alguna com­pe­tició a l’abril, però em vaig haver de reti­rar. Després ja em van fer un diagnòstic clar. Han estat qua­tre mesos molt durs psi­cològica­ment. Ha estat la pri­mera lesió de la meva car­rera, i ha arri­bat en el meu millor moment. Em que­da­ven cinc cam­pi­o­nats aque­lla tem­po­rada per fer-ho bé i seguir millo­rant.” El català con­si­dera que hau­ria pogut fer una altra quei­xa­lada al rànquing mun­dial i esta­blir un nou sos­tre per­so­nal: “Tenia una gran pro­jecció i crec que m’hau­ria pogut situar entre els quinze pri­mers.”

Per sort, i després de molts sacri­fi­cis, va tor­nar al cir­cuit mun­dial el 13 de setem­bre a França. La set­mana pas­sada va dis­pu­tar un tor­neig a Egipte. Encara li falta rodatge, però el balanç va ser prou posi­tiu ate­ses les cir­cumstàncies. “Porto dos cam­pi­o­nats jugats sense dolor i molt bones sen­sa­ci­ons, i estic a prop del nivell que tenia abans.” El pròxim repte és l’US Open, que es dis­puta a Filadèlfia del 8 al 15 d’octu­bre. Després ha de jugar a Franca, Sin­ga­pur, Hong-Kong... “Fins a finals d’any encara que­den molts tor­ne­jos per jugar”, relata opti­mista, amb ganes de dei­xar enrere el mal­son vis­cut.