Va ser un accident de trànsit en què vaig rebre un cop al cap. Això em va provocar una pèrdua de visió gradual, fins que vaig quedar cec. Al principi va ser una etapa de resignació, d’estar enfadat amb el món, amb mi mateix i d’incomprensió. Però de mica en mica vaig començar a escoltar l’entorn i vaig començar a veure la vida d’una altra manera. Malgrat la foscor es poden fer moltíssimes coses que no t’havies imaginat mai.

Em va canviar cap a millor perquè et surten aquestes ganes de tirar endavant, de fer coses i sens dubte d’intentar aportar alguna cosa a la societat malgrat la situació. Ara soc més reflexiu i d’alguna manera he perdut la por. Ara em plantejo els reptes des de l’oportunitat, i no des de la inseguretat o la por per sortir de la zona de confort o de pensar que no ho aconseguiré o que fracassaré.

Neix des de la reflexió. Si ens hi fixem, la majoria d’entitats el que fan és separar-nos entre nosaltres per la nostra condició, que no és més que una característica. Però, tot i així, coincidim en centres de rehabilitació i anem junts a esmorzar, a la piscina, etc. Això ens fa pensar que el que ens uneix és molt més que el que aparentment ens diferencia. Per davant de tot som persones i, a partir d’aquest moment, em fan descobrir la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. En aquest moment es comença a fer realitat aquesta entitat. Des de Multicapacitats, que aglutina alumnes i exalumnes amb discapacitat de la Universitat de Girona, volem intentar transmetre a la societat que les persones amb discapacitat no som ciutadans de segona, ja que això està molt lluny de la realitat.

En aquell moment, duent a terme diferents activitats amb caiac amb caràcter universal a Llançà, en Rai Puig em va proposar circumnavegar Menorca amb dos caiacs individuals, i que ell mitjançant la seva veu m’aniria guiant. Fins que no t’hi trobes no saps ben bé a què estàs dient que sí, ja que el mar no para de moure’s o el vent dificulta sentir les indicacions d’en Rai. No sempre pots controlar tot el que està succeint al teu entorn. D’alguna manera és sortir al 100% del teu espai de confort. Tot i posar els meus sentits al límit constantment moltes hores durant 13 dies, t’arrisques. Saps que vas preparat i que has pensat en tot, i el 4 d’octubre ho aconseguim. Aquell dia prens consciència que ho has aconseguit i et cau tot a sobre.

Suposo que el fet que una persona amb discapacitat faci una cosa que no s’ha fet mai abans sembla que siguem herois, i això no és així. Som persones que tenim ganes de sentir-nos vives i de sobreviure. Gairebé el 80% de les persones que tenim alguna discapacitat reconeguda avui dia l’hem adquirit al llarg de la nostra vida i, d’alguna manera, ens hem de readaptar. Aquestes ganes de sobreviure ens fa fer coses que sembla que siguem herois, però som les persones més normals del món.

Sens dubte és una motivació que en moments de caiguda, de fatiga mental, d’estrès, et dona aquella dosi de vitamina que necessites. L’objectiu era intentar dur a terme l’experiència a veure què succeïa. Si ho aconseguíem perfecte, si no ho havíem intentat. I sobretot que servís d’alguna manera als més joves. Sovint ens plantegem que el fet que ningú ho hagi fet abans és impossible, i això no ha de ser així. A Europa gairebé som uns 82 milions de persones amb algun tipus de discapacitat reconeguda oficialment. Imagina’t la quantitat de somnis i aventures que es podrien fer si també hi hagués 82 milions de Rai. Amb això està tot dit.

Exacte, ens va seguir una productora; quan els vam dir que no hi havia guió es van posar les mans al cap. Però això va fer que fos 100% real, sense actors. La vam estrenar i també es va distribuir per diferents festivals de cinema internacionals. Ens han donat algun guardó i reconeixement arreu del món. De fet, en tenim 14, i estem molt contents. A mi aquesta experiència m’ha fet guanyar seguretat i fortalesa mental.