M’afecta sobre­tot en l’equi­li­bri a l’hora de cami­nar, per això porto uns apa­rells que m’aju­den. A vega­des també tinc espas­mes quan estic asse­guda. És una cosa que no la tinc pre­vista i em passa de cop. És una mica estrany, però he après a con­viure amb això.

Puc dir que camino per volun­tat pròpia. Els meus pares mai m’han dit “pobreta” ni m’han aixe­cat de terra. Sem­pre han anat al dar­rere i m’han aju­dat quan ho neces­si­tava, però quan queia m’aixe­cava jo. Si caus i t’aixe­ques, per què no cami­nar? No neces­si­tes un metge que et digui si podràs o no cami­nar. Tu intenta-ho. Jo ho he inten­tat i ara estic dreta.

Quan era més petita cami­nava amb els peus cap endins, i recordo que pel car­rer la gent em mirava sense dis­si­mu­lar, i jo pen­sava “per què em miren?”. Tots sabem el que són mira­des bones i dolen­tes. Tot i això, he pas­sat una infan­tesa molt bona perquè tota la gent que he cone­gut m’ha sabut cui­dar sem­pre, i jo ho agra­eixo molt. Conec mol­tes per­so­nes que les estimo i sem­pre les esti­maré perquè no et dis­cri­mi­nen, sinó que t’aju­den. Tenir una dis­ca­pa­ci­tat no et fa dife­rent, i amb aquesta gent m’hi sento molt bé.

Vaig apren­dre els movi­ments de nedar abans que cami­nar gràcies al meu pare, que des de ben petita em por­tava a una pis­cina. L’aigua i la natació són part de la meva vida.

De petita volia com­plir un somni. Veia per la tele­visió neda­dors i deia “m’encan­ta­ria com­pe­tir, és preciós, m’encan­ta­ria fer-ho”. Quan vaig començar a com­pe­tir em vaig dir a mi mateixa que ho havia acon­se­guit. És un somni de la infan­tesa i el que més volia en aquesta vida, i ja ho he com­plert. Estic molt con­tenta.

Sí, perquè dins l’aigua et sents lliure. No és com estar dreta. Dins l’aigua llis­ques. La meva sen­sació és de lli­ber­tat perquè no hi ha cap obs­ta­cle. Només hi ha l’aigua.

Ho recordo per­fec­ta­ment. Tor­nes a apren­dre a cami­nar, et tor­nes a posar dreta i el teu cos és dife­rent. Sen­tia que no eren les cames d’abans i que m’havia d’adap­tar a les que ara tenia. He tin­gut mol­tes experiències amb les meves cames, algu­nes de més bones i altres que no tant. Dins la pis­cina em sento bé amb les meves cames perquè no trobo cap obs­ta­cle ni sento que pugui estar rígida. Per això em dona tanta lli­ber­tat.

Jo no tenia conei­xe­ment de la natació adap­tada. Ho vaig des­co­brir durant l’any i mig que vaig estar anant a l’Ins­ti­tut Gutt­mann després que m’ope­res­sin. Feia la reha­bi­li­tació en una pis­cina, i un dia va pas­sar per allà la Júlia Cas­telló. Em va veure nedar i em va dir que ho provés. Sense aquell comen­tari no hau­ria des­co­bert la natació adap­tada, i no m’hau­ria endin­sat en aquest món que ara tant m’agrada. Vaig començar al Club Natació Sant Feliu amb el Juan Car­los Que­vedo i, després de qua­tre anys, he començat una nova etapa al CN Mataró.

Intento que els tre­balls i l’estrès de l’ins­ti­tut no m’afec­tin dins l’aigua. Quan em tiro a la pis­cina des­con­necto. És un moment de pau en què ningú em molesta i només estic cen­trada a entre­nar-me. La natació em dona molta satis­facció i lli­ber­tat.

La natació m’ha ense­nyat molt i m’ha can­viat com a per­sona gràcies a tota la gent que he cone­gut. Veus que tenir una dis­ca­pa­ci­tat no és una diferència, sinó una capa­ci­tat que tenen les per­so­nes.

El prin­ci­pal objec­tiu pel qual tre­ba­llo cada dia és la millora de mar­ques. No són les meda­lles que es puguin acon­se­guir ni par­ti­ci­par en un cam­pi­o­nat del món. A par­tir de la millora de mar­ques és quan real­ment avan­ces.