La veritat és que no soc de plorar gaire i els meus fills em deien “mai t’havíem vist així”. L’any passat hi va haver dos moments molt especials. El títol mundial de Budapest, que perseguíem des de fa molts anys. Fins i tot, abans de la victòria havia fet el recompte de la quantitat de vegades que ens havíem quedat a les portes d’un títol en la tanda de penals. Per tot això, aquest cop que ho vam assolir, i també en els penals, ens semblava una fita increïble. I un mes abans, també hi va haver la retirada de Dani López Pinedo, un company de vestidor de moltíssims anys. En aquells moments, en la final a vuit de Belgrad amb l’Atlètic Barceloneta, em vaig desmuntar.

Sí, ens havíem quedat a les portes de la glòria, però també s’hi ha de posar perspectiva. Fa un parell de setmanes en la final del mundial de futbol veia com molts jugadors de França es treien la medalla. Òbviament, l’or és el màxim, però quedar subcampió del món no deixa de ser un grandíssim resultat.

Sí, perquè al final els equips es van construint durant molts anys i aquest or venia d’una història molt llarga, i el primer que em va passar pel cap és que m’hauria agradat que ells també hi fossin. Ells també van viure tot el procés de construcció d’aquest equip.

Ja fa temps que compleixo aquest rol, però és curiós perquè jo també aprenc moltes coses dels més joves. I això és molt bonic. Jo intento transmetre les meves experiències. He passat per circumstàncies que molts d’ells encara no han viscut; lliçons de vida, o de tocar fons. Però jo també aprenc dels joves, del punt de bogeria i el desvergonyiment d’Unai Aguirre i la creativitat d’Álvaro Granados. I aquest intercanvi és molt bonic.

Sí, només tenia 15 anys i encara jugava amb la selecció brasilera. Durant la pandèmia vaig estar mirant vídeos i en vaig descobrir un en què se’m veu a la grada de Fukuoka gravant un partit. Recordo que veia l’equip espanyol i pensava que jo algun dia també volia guanyar un mundial com aquests campions.

Hem après a mantenir una distància sana. El David era el meu capità al Barceloneta i un dels meus millors amics. I és clar, quan exerceix d’entrenador també t’ha d’esbroncar quan toca. És la seva feina. Penso que ho portem bé i, quan hi ha entrenaments o partits, cadascú juga el seu paper.

Sí és que al final hi ha molts títols que s’han resolt en els penals, en qüestió de centímetres. Més que a aquest or, dono molt de valor a aquests últims quatre anys, des de l’europeu de Barcelona 2018, en què hem acabat en les primeres posicions i hem sabut gestionar unes emocions que són diferents. El 2018 poca gent esperava res de nosaltres i teòricament va ser més fàcil. Però a partir d’aquí hem sabut jugar amb la pressió, primer d’obtenir bons resultats, i posteriorment de guanyar. Hem anat passant per totes aquestes etapes.

Per començar, em quedaria amb els primers Jocs Olímpics, els de Pequín 2008, perquè era una qüestió gairebé familiar. Estava convocat amb el meu germà, en Kiko, i ell va estar a punt de no anar-hi per una lesió a l’ull. El meu pare es va quedar a les portes de competir amb el Brasil. Havia d’anar a jugar els Jocs de Munic 72, però quatre mesos abans el Comitè Olímpic Brasiler va decidir que l’equip de waterpolo no hi assistiria. Així que era un tema familiar que teníem pendent. Per tot això ho recordo amb molta emoció. Després també va ser molt especial participar en els Jocs de Rio de Janeiro 2016, la ciutat on vaig néixer, i evidentment la Champions que vam guanyar amb l’Atlètic Barceloneta el 2014, aquí a casa. Vaig arribar al club per primer cop el 2005 i vaig anar seguint el seu creixement fins a arribar a aquest punt culminant, que va ser la consecució de la Champions. És inoblidable.

És superbonic, però en l’esport d’alt nivell els èxits s’obliden ràpid. És tan exigent que no et pots despistar. Contínuament has de pensar no tant en el pròxim campionat, sinó en el següent entrenament. Ara toca pensar en les competicions amb el club i lògicament tornar a intentar guanyar la Champions. Anem molt al dia a dia.

Sí, per suposat. En els Jocs vius els moments més bonics de l’esport. És molt especial, sobretot en esports minoritaris com el waterpolo, que adquireixen una magnitud molt més gran. En els Jocs de Tòquio vam haver de jugar sense públic i ara poder-ho fer a Europa, i a París, serà una experiència única, però primer ens hi haurem de classificar.

Molts m’ho comenten, però al final un es va adaptant a les circumstàncies. A l’equip hi hagut un canvi important, com és la sortida d’Álvaro Granados. Si hi ha una característica meva de la qual em sento més orgullós és la humilitat. Amb l’Álvaro a l’equip, que destaca per l’olfacte golejador, jo em dedicava a altres coses. Ara que ha marxat, han vingut altres grans jugadors, però tenen altres característiques. Havia quedat una mica de buit en aquest sentit i per això ara m’implico més en aquest rol golejador. M’adapto a les necessitats de l’equip. En el primer mundial amb Espanya, el 2005, exercia de defensor de boia i als diferents equips que he estat m’he anat adaptant. En aquest sentit, no tinc cap problema; faig el que faci falta.

Si soc sincer, ho porto una mica preparat, però després de tants anys també s’ha de ser creatiu. Intento seguir la idea de l’entrenador. Observo el comportament de l’equip. I a partir de les percepcions i les sensacions que tinc a l’escalfament, envio el missatge que faci falta; si és que veig a l’equip massa tens, miro de destensar-lo, i si està massa relaxat, d’espavilar-lo.

Exactament no sé què faré, però sí que vull continuar vinculat a l’esport. En tot cas, m’he preparat per a diferents àmbits, des de la gestió, amb estudis de management esportiu, i també tinc el títol d’entrenador. Ja veurem quines oportunitats em surten. La meva generació tenia molt clar que ens havíem de preparar per quan s’acaba l’etapa de jugador, per no haver de començar de zero.

No m’ho esperava, però hi estic participant molt. He pogut donar la meva opinió en molts temes, sobretot en el comitè tècnic de waterpolo: es tracta de parlar dels nous reglaments, o prendre decisions de campionats i de calendaris. Algunes vegades t’escolten i et fan cas, i d’altres, no, com tot a la vida. En el fons, el que intentem és que el waterpolo estigui inclòs en molts dels programes de la World Aquatics, que no sempre passava.

Jo penso que sí. Una vegada més som molts jugadors que coincidim en la selecció espanyola. Sense Álvaro i sense Dani, que era un líder, és un equip diferent. Però ha vingut en Roger Tahull, que és un dels tres millors boies del món, i Niko [Paul] i Dusan [Matkovic] són jugadors amb moltes ganes i que van millorant cada dia. El Barceloneta té una certa estabilitat, que ens permet ser competitius, però l’equip té recorregut i possibilitats de ser campió.

Ell en aquest sentit sempre ha estat molt clar i respectuós amb el sistema que tenim de joc. Manté el nostre model de joc, intentant posar matisos seus i la seva manera de gestionar-ho. Òbviament que hi ha canvis en el joc. Ell té la seva filosofia, però el dibuix general és el que tenim aquí, que també és similar al que hi ha a la selecció espanyola.

És el treball de tots, de molta gent; des de clubs, centres de tecnificació i la selecció. La roda està funcionant bé i això és clau. Si algun element d’aquesta combinació falla es trenca tot.

Catalunya és una de les capitals del waterpolo mundial. Mediàticament, potser no ho és tant, però el problema d’aquí és que hi ha nivell en tots els esports: en futbol, en bàsquet, en handbol. Hi ha molts altres esports que es practiquen aquí. Si ho compares amb d’altres zones potser també hi ha altres esports, però no tan potents com aquí. En l’àmbit estatal, amb la baixada de potencial del Real Canoe, qualsevol jugador que vulgui competir a l’alt nivell ha de venir a Catalunya.

Jo segur que plego el 2024. Però al meu nebot, en Tomàs, fill del Kiko, també se li ha enganxat el virus de l’aigua, el clor i el waterpolo, i està encantat. En Kiko va tornar al Brasil, però el seu fill va néixer a Barcelona i ara viu al CAR de Sant Cugat. Està aquí al club, a l’Atlètic Barceloneta, i ja ha jugat amb la selecció espanyola cadet i la sub16. De moment, està gaudint molt del waterpolo.

No en tenim, però amb el meu germà hi vam anar i encara se’n recordaven de la meva àvia, Núria Heras. Els meus besavis eren de Gironella i a la dècada dels cinquanta van travessar l’oceà fugint de la misèria que havia sembrat la Guerra Civil i de la intolerància franquista. La meva besàvia Remei va quedar una mica tocada i al Brasil, quan anava al mercat, li parlava a tothom en català. És una història increïble.