“Aquest or és la culminació d’una història molt llarga”

La veri­tat és que no soc de plo­rar gaire i els meus fills em deien “mai t’havíem vist així”. L’any pas­sat hi va haver dos moments molt espe­ci­als. El títol mun­dial de Buda­pest, que per­seguíem des de fa molts anys. Fins i tot, abans de la victòria havia fet el recompte de la quan­ti­tat de vega­des que ens havíem que­dat a les por­tes d’un títol en la tanda de penals. Per tot això, aquest cop que ho vam asso­lir, i també en els penals, ens sem­blava una fita increïble. I un mes abans, també hi va haver la reti­rada de Dani López Pinedo, un com­pany de ves­ti­dor de moltíssims anys. En aquells moments, en la final a vuit de Bel­grad amb l’Atlètic Bar­ce­lo­neta, em vaig des­mun­tar.

Sí, ens havíem que­dat a les por­tes de la glòria, però també s’hi ha de posar pers­pec­tiva. Fa un parell de set­ma­nes en la final del mun­dial de fut­bol veia com molts juga­dors de França es tre­ien la meda­lla. Òbvi­a­ment, l’or és el màxim, però que­dar sub­campió del món no deixa de ser un grandíssim resul­tat.

Sí, perquè al final els equips es van cons­truint durant molts anys i aquest or venia d’una història molt llarga, i el pri­mer que em va pas­sar pel cap és que m’hau­ria agra­dat que ells també hi fos­sin. Ells també van viure tot el procés de cons­trucció d’aquest equip.

Ja fa temps que com­pleixo aquest rol, però és curiós perquè jo també aprenc mol­tes coses dels més joves. I això és molt bonic. Jo intento trans­me­tre les meves experiències. He pas­sat per cir­cumstàncies que molts d’ells encara no han vis­cut; lliçons de vida, o de tocar fons. Però jo també aprenc dels joves, del punt de boge­ria i el des­ver­go­nyi­ment d’Unai Aguirre i la cre­a­ti­vi­tat d’Álvaro Gra­na­dos. I aquest inter­canvi és molt bonic.

Sí, només tenia 15 anys i encara jugava amb la selecció bra­si­lera. Durant la pandèmia vaig estar mirant vídeos i en vaig des­co­brir un en què se’m veu a la grada de Fuku­oka gra­vant un par­tit. Recordo que veia l’equip espa­nyol i pen­sava que jo algun dia també volia gua­nyar un mun­dial com aquests cam­pi­ons.

Hem après a man­te­nir una distància sana. El David era el meu capità al Bar­ce­lo­neta i un dels meus millors amics. I és clar, quan exer­ceix d’entre­na­dor també t’ha d’esbron­car quan toca. És la seva feina. Penso que ho por­tem bé i, quan hi ha entre­na­ments o par­tits, cadascú juga el seu paper.

Sí és que al final hi ha molts títols que s’han resolt en els penals, en qüestió de centímetres. Més que a aquest or, dono molt de valor a aquests últims qua­tre anys, des de l’euro­peu de Bar­ce­lona 2018, en què hem aca­bat en les pri­me­res posi­ci­ons i hem sabut ges­ti­o­nar unes emo­ci­ons que són dife­rents. El 2018 poca gent espe­rava res de nosal­tres i teòrica­ment va ser més fàcil. Però a par­tir d’aquí hem sabut jugar amb la pressió, pri­mer d’obte­nir bons resul­tats, i poste­ri­or­ment de gua­nyar. Hem anat pas­sant per totes aques­tes eta­pes.

Per començar, em que­da­ria amb els pri­mers Jocs Olímpics, els de Pequín 2008, perquè era una qüestió gai­rebé fami­liar. Estava con­vo­cat amb el meu germà, en Kiko, i ell va estar a punt de no anar-hi per una lesió a l’ull. El meu pare es va que­dar a les por­tes de com­pe­tir amb el Bra­sil. Havia d’anar a jugar els Jocs de Munic 72, però qua­tre mesos abans el Comitè Olímpic Bra­si­ler va deci­dir que l’equip de water­polo no hi assis­ti­ria. Així que era un tema fami­liar que teníem pen­dent. Per tot això ho recordo amb molta emoció. Després també va ser molt espe­cial par­ti­ci­par en els Jocs de Rio de Janeiro 2016, la ciu­tat on vaig néixer, i evi­dent­ment la Cham­pi­ons que vam gua­nyar amb l’Atlètic Bar­ce­lo­neta el 2014, aquí a casa. Vaig arri­bar al club per pri­mer cop el 2005 i vaig anar seguint el seu crei­xe­ment fins a arri­bar a aquest punt cul­mi­nant, que va ser la con­se­cució de la Cham­pi­ons. És ino­bli­da­ble.

És super­bo­nic, però en l’esport d’alt nivell els èxits s’obli­den ràpid. És tan exi­gent que no et pots des­pis­tar. Contínua­ment has de pen­sar no tant en el pròxim cam­pi­o­nat, sinó en el següent entre­na­ment. Ara toca pen­sar en les com­pe­ti­ci­ons amb el club i lògica­ment tor­nar a inten­tar gua­nyar la Cham­pi­ons. Anem molt al dia a dia.

Sí, per supo­sat. En els Jocs vius els moments més bonics de l’esport. És molt espe­cial, sobre­tot en esports mino­ri­ta­ris com el water­polo, que adqui­rei­xen una mag­ni­tud molt més gran. En els Jocs de Tòquio vam haver de jugar sense públic i ara poder-ho fer a Europa, i a París, serà una experiència única, però pri­mer ens hi hau­rem de clas­si­fi­car.

Molts m’ho comen­ten, però al final un es va adap­tant a les cir­cumstàncies. A l’equip hi hagut un canvi impor­tant, com és la sor­tida d’Álvaro Gra­na­dos. Si hi ha una carac­terística meva de la qual em sento més orgullós és la humi­li­tat. Amb l’Álvaro a l’equip, que des­taca per l’olfacte gole­ja­dor, jo em dedi­cava a altres coses. Ara que ha mar­xat, han vin­gut altres grans juga­dors, però tenen altres carac­terísti­ques. Havia que­dat una mica de buit en aquest sen­tit i per això ara m’implico més en aquest rol gole­ja­dor. M’adapto a les neces­si­tats de l’equip. En el pri­mer mun­dial amb Espa­nya, el 2005, exer­cia de defen­sor de boia i als dife­rents equips que he estat m’he anat adap­tant. En aquest sen­tit, no tinc cap pro­blema; faig el que faci falta.

Si soc sin­cer, ho porto una mica pre­pa­rat, però després de tants anys també s’ha de ser cre­a­tiu. Intento seguir la idea de l’entre­na­dor. Observo el com­por­ta­ment de l’equip. I a par­tir de les per­cep­ci­ons i les sen­sa­ci­ons que tinc a l’escal­fa­ment, envio el mis­satge que faci falta; si és que veig a l’equip massa tens, miro de des­ten­sar-lo, i si està massa rela­xat, d’espa­vi­lar-lo.

Exac­ta­ment no sé què faré, però sí que vull con­ti­nuar vin­cu­lat a l’esport. En tot cas, m’he pre­pa­rat per a dife­rents àmbits, des de la gestió, amb estu­dis de mana­ge­ment espor­tiu, i també tinc el títol d’entre­na­dor. Ja veu­rem qui­nes opor­tu­ni­tats em sur­ten. La meva gene­ració tenia molt clar que ens havíem de pre­pa­rar per quan s’acaba l’etapa de juga­dor, per no haver de començar de zero.

No m’ho espe­rava, però hi estic par­ti­ci­pant molt. He pogut donar la meva opinió en molts temes, sobre­tot en el comitè tècnic de water­polo: es tracta de par­lar dels nous regla­ments, o pren­dre deci­si­ons de cam­pi­o­nats i de calen­da­ris. Algu­nes vega­des t’escol­ten i et fan cas, i d’altres, no, com tot a la vida. En el fons, el que inten­tem és que el water­polo esti­gui inclòs en molts dels pro­gra­mes de la World Aqua­tics, que no sem­pre pas­sava.

Jo penso que sí. Una vegada més som molts juga­dors que coin­ci­dim en la selecció espa­nyola. Sense Álvaro i sense Dani, que era un líder, és un equip dife­rent. Però ha vin­gut en Roger Tahull, que és un dels tres millors boies del món, i Niko [Paul] i Dusan [Matko­vic] són juga­dors amb mol­tes ganes i que van millo­rant cada dia. El Bar­ce­lo­neta té una certa esta­bi­li­tat, que ens per­met ser com­pe­ti­tius, però l’equip té recor­re­gut i pos­si­bi­li­tats de ser campió.

Ell en aquest sen­tit sem­pre ha estat molt clar i res­pectuós amb el sis­tema que tenim de joc. Manté el nos­tre model de joc, inten­tant posar mati­sos seus i la seva manera de ges­ti­o­nar-ho. Òbvi­a­ment que hi ha can­vis en el joc. Ell té la seva filo­so­fia, però el dibuix gene­ral és el que tenim aquí, que també és simi­lar al que hi ha a la selecció espa­nyola.

És el tre­ball de tots, de molta gent; des de clubs, cen­tres de tec­ni­fi­cació i la selecció. La roda està fun­ci­o­nant bé i això és clau. Si algun ele­ment d’aquesta com­bi­nació falla es trenca tot.

Cata­lu­nya és una de les capi­tals del water­polo mun­dial. Mediàtica­ment, pot­ser no ho és tant, però el pro­blema d’aquí és que hi ha nivell en tots els esports: en fut­bol, en bàsquet, en hand­bol. Hi ha molts altres esports que es prac­ti­quen aquí. Si ho com­pa­res amb d’altres zones pot­ser també hi ha altres esports, però no tan potents com aquí. En l’àmbit esta­tal, amb la bai­xada de poten­cial del Real Canoe, qual­se­vol juga­dor que vul­gui com­pe­tir a l’alt nivell ha de venir a Cata­lu­nya.

Jo segur que plego el 2024. Però al meu nebot, en Tomàs, fill del Kiko, també se li ha engan­xat el virus de l’aigua, el clor i el water­polo, i està encan­tat. En Kiko va tor­nar al Bra­sil, però el seu fill va néixer a Bar­ce­lona i ara viu al CAR de Sant Cugat. Està aquí al club, a l’Atlètic Bar­ce­lo­neta, i ja ha jugat amb la selecció espa­nyola cadet i la sub16. De moment, està gau­dint molt del water­polo.

No en tenim, però amb el meu germà hi vam anar i encara se’n recor­da­ven de la meva àvia, Núria Heras. Els meus besa­vis eren de Giro­ne­lla i a la dècada dels cin­quanta van tra­ves­sar l’oceà fugint de la misèria que havia sem­brat la Guerra Civil i de la into­lerància fran­quista. La meva besàvia Remei va que­dar una mica tocada i al Bra­sil, quan anava al mer­cat, li par­lava a tot­hom en català. És una història increïble.