Waterpolo

FELIPE PERRONE

CAPITÀ DEL CN ATLÈTIC BARCELONETA I CAMPIÓ DEL MÓN DE WATERPOLO AMB LA SELECCIÓ ESPANYOLA

“Aquest or és la culminació d’una història molt llarga”

“Més que aquest títol mundial, valoro el que hem aconseguit els últims quatre anys. Des de l’europeu de Barcelona 2018 sempre hem estat entre els primers, hem sabut gestionar la pressió i hem anat superant totes les etapes”

Òbviament l’or és el màxim, però vist amb perspectiva quedar subcampió del món també és un grandíssim resultat
Fa temps que exerceixo el rol de jugador veterà, però jo també aprenc molt de joves com Aguirre i Granados
Si hi ha una característica de la qual em sento més orgullós és la humilitat. M’adapto al que necessita l’equip
El Barceloneta té estabilitat per ser competitiu, l’equip té recorregut i podem aspirar a lluitar per la segona Champions

Amb dues dècades a l’elit del water­polo, Felipe Per­rone (Rio de Janeiro, 1986) les ha vis­tes de tots colors. El 2022 va tocar el cim amb l’or en el mun­dial de Buda­pest en una espec­ta­cu­lar final con­tra Itàlia que es va haver de resol­dre en la tanda de penals. El metrònom del CN Atlètic Bar­ce­lo­neta va ser ele­git el juga­dor més valuós d’aquell par­tit, que ja forma part de la història del water­polo català i espa­nyol. Felipe va arri­bar a Bar­ce­lona el 2003, dos anys després que el seu germà gran, Kiko (1976), i amb ana­des i vin­gu­des ha anat fent arrels a Cata­lu­nya. Els ger­mans Per­rone van seguir el tra­jecte invers que els seus besa­vis, ori­gi­na­ris de Giro­ne­lla, que en la dècada dels cin­quanta van cre­uar l’oceà fugint de les misèries que havia sem­brat la Guerra Civil espa­nyola.

L’he vist plo­rar un parell de vega­des durant el 2022. És un home de llàgrima fàcil o és que va ser un any d’emo­ci­ons molt for­tes?
La veri­tat és que no soc de plo­rar gaire i els meus fills em deien “mai t’havíem vist així”. L’any pas­sat hi va haver dos moments molt espe­ci­als. El títol mun­dial de Buda­pest, que per­seguíem des de fa molts anys. Fins i tot, abans de la victòria havia fet el recompte de la quan­ti­tat de vega­des que ens havíem que­dat a les por­tes d’un títol en la tanda de penals. Per tot això, aquest cop que ho vam asso­lir, i també en els penals, ens sem­blava una fita increïble. I un mes abans, també hi va haver la reti­rada de Dani López Pinedo, un com­pany de ves­ti­dor de moltíssims anys. En aquells moments, en la final a vuit de Bel­grad amb l’Atlètic Bar­ce­lo­neta, em vaig des­mun­tar.
A la final del mun­dial, jun­ta­ment amb Blai Malla­rach, era l’últim expo­nent d’una gene­ració de juga­dors que massa vega­des s’havia que­dat a les por­tes de la glòria.
Sí, ens havíem que­dat a les por­tes de la glòria, però també s’hi ha de posar pers­pec­tiva. Fa un parell de set­ma­nes en la final del mun­dial de fut­bol veia com molts juga­dors de França es tre­ien la meda­lla. Òbvi­a­ment, l’or és el màxim, però que­dar sub­campió del món no deixa de ser un grandíssim resul­tat.
En aquell moment d’ale­gria màxima a Buda­pest també va tenir un record per a juga­dors com Dani López Pinedo, Fran Fernández, Marc Min­guell i Albert Español.
Sí, perquè al final els equips es van cons­truint durant molts anys i aquest or venia d’una història molt llarga, i el pri­mer que em va pas­sar pel cap és que m’hau­ria agra­dat que ells també hi fos­sin. Ells també van viure tot el procés de cons­trucció d’aquest equip.
És dels juga­dors més expe­ri­men­tats i exer­ceix de capità tant a la selecció espa­nyola com a l’Atlètic Bar­ce­lo­neta. Se’l veu còmode com­plint aquesta funció.
Ja fa temps que com­pleixo aquest rol, però és curiós perquè jo també aprenc mol­tes coses dels més joves. I això és molt bonic. Jo intento trans­me­tre les meves experiències. He pas­sat per cir­cumstàncies que molts d’ells encara no han vis­cut; lliçons de vida, o de tocar fons. Però jo també aprenc dels joves, del punt de boge­ria i el des­ver­go­nyi­ment d’Unai Aguirre i la cre­a­ti­vi­tat d’Álvaro Gra­na­dos. I aquest inter­canvi és molt bonic.
Durant el cam­pi­o­nat de Buda­pest alguns vam des­co­brir que vostè ja estava al peu del canó a Fuku­oka 2001, en l’últim títol mun­dial que havia gua­nyat la selecció espa­nyola.
Sí, només tenia 15 anys i encara jugava amb la selecció bra­si­lera. Durant la pandèmia vaig estar mirant vídeos i en vaig des­co­brir un en què se’m veu a la grada de Fuku­oka gra­vant un par­tit. Recordo que veia l’equip espa­nyol i pen­sava que jo algun dia també volia gua­nyar un mun­dial com aquests cam­pi­ons.
Com porta el fet de tenir com a selec­ci­o­na­dor David Martín, amic seu i amb qui ha com­par­tit tan­tes tem­po­ra­des el ves­ti­dor del Bar­ce­lo­neta?
Hem après a man­te­nir una distància sana. El David era el meu capità al Bar­ce­lo­neta i un dels meus millors amics. I és clar, quan exer­ceix d’entre­na­dor també t’ha d’esbron­car quan toca. És la seva feina. Penso que ho por­tem bé i, quan hi ha entre­na­ments o par­tits, cadascú juga el seu paper.
Més enllà de la con­se­cució del títol mun­dial, també dona molt valor al fet de no haver bai­xat del podi ni en la lliga mun­dial d’Estras­burg ni en l’euro­peu de Split.
Sí és que al final hi ha molts títols que s’han resolt en els penals, en qüestió de centímetres. Més que a aquest or, dono molt de valor a aquests últims qua­tre anys, des de l’euro­peu de Bar­ce­lona 2018, en què hem aca­bat en les pri­me­res posi­ci­ons i hem sabut ges­ti­o­nar unes emo­ci­ons que són dife­rents. El 2018 poca gent espe­rava res de nosal­tres i teòrica­ment va ser més fàcil. Però a par­tir d’aquí hem sabut jugar amb la pressió, pri­mer d’obte­nir bons resul­tats, i poste­ri­or­ment de gua­nyar. Hem anat pas­sant per totes aques­tes eta­pes.
És evi­dent que aquest títol mun­dial de Buda­pest és un dels punts cul­mi­nants de la seva car­rera, però n’ha tin­gut d’altres. Quins des­ta­ca­ria?
Per començar, em que­da­ria amb els pri­mers Jocs Olímpics, els de Pequín 2008, perquè era una qüestió gai­rebé fami­liar. Estava con­vo­cat amb el meu germà, en Kiko, i ell va estar a punt de no anar-hi per una lesió a l’ull. El meu pare es va que­dar a les por­tes de com­pe­tir amb el Bra­sil. Havia d’anar a jugar els Jocs de Munic 72, però qua­tre mesos abans el Comitè Olímpic Bra­si­ler va deci­dir que l’equip de water­polo no hi assis­ti­ria. Així que era un tema fami­liar que teníem pen­dent. Per tot això ho recordo amb molta emoció. Després també va ser molt espe­cial par­ti­ci­par en els Jocs de Rio de Janeiro 2016, la ciu­tat on vaig néixer, i evi­dent­ment la Cham­pi­ons que vam gua­nyar amb l’Atlètic Bar­ce­lo­neta el 2014, aquí a casa. Vaig arri­bar al club per pri­mer cop el 2005 i vaig anar seguint el seu crei­xe­ment fins a arri­bar a aquest punt cul­mi­nant, que va ser la con­se­cució de la Cham­pi­ons. És ino­bli­da­ble.
Després del títol mun­dial què li queda per acon­se­guir?
És super­bo­nic, però en l’esport d’alt nivell els èxits s’obli­den ràpid. És tan exi­gent que no et pots des­pis­tar. Contínua­ment has de pen­sar no tant en el pròxim cam­pi­o­nat, sinó en el següent entre­na­ment. Ara toca pen­sar en les com­pe­ti­ci­ons amb el club i lògica­ment tor­nar a inten­tar gua­nyar la Cham­pi­ons. Anem molt al dia a dia.
En tot cas, ja ha comen­tat que a llarg ter­mini té la vista fixada en els Jocs de París 2024.
Sí, per supo­sat. En els Jocs vius els moments més bonics de l’esport. És molt espe­cial, sobre­tot en esports mino­ri­ta­ris com el water­polo, que adqui­rei­xen una mag­ni­tud molt més gran. En els Jocs de Tòquio vam haver de jugar sense públic i ara poder-ho fer a Europa, i a París, serà una experiència única, però pri­mer ens hi hau­rem de clas­si­fi­car.
Recordo que deia de López Pinedo que era com el bon vi; cada any era millor. Vostè segueix la mateixa línia i a més aquest curs està des­ta­cant més per la seva faceta gole­ja­dora.
Molts m’ho comen­ten, però al final un es va adap­tant a les cir­cumstàncies. A l’equip hi hagut un canvi impor­tant, com és la sor­tida d’Álvaro Gra­na­dos. Si hi ha una carac­terística meva de la qual em sento més orgullós és la humi­li­tat. Amb l’Álvaro a l’equip, que des­taca per l’olfacte gole­ja­dor, jo em dedi­cava a altres coses. Ara que ha mar­xat, han vin­gut altres grans juga­dors, però tenen altres carac­terísti­ques. Havia que­dat una mica de buit en aquest sen­tit i per això ara m’implico més en aquest rol gole­ja­dor. M’adapto a les neces­si­tats de l’equip. En el pri­mer mun­dial amb Espa­nya, el 2005, exer­cia de defen­sor de boia i als dife­rents equips que he estat m’he anat adap­tant. En aquest sen­tit, no tinc cap pro­blema; faig el que faci falta.
Sem­pre m’ha cri­dat l’atenció els dis­cur­sos abran­dats que fa als seus com­panys abans dels par­tits. Què els diu? Ho té pre­pa­rat? Impro­visa?
Si soc sin­cer, ho porto una mica pre­pa­rat, però després de tants anys també s’ha de ser cre­a­tiu. Intento seguir la idea de l’entre­na­dor. Observo el com­por­ta­ment de l’equip. I a par­tir de les per­cep­ci­ons i les sen­sa­ci­ons que tinc a l’escal­fa­ment, envio el mis­satge que faci falta; si és que veig a l’equip massa tens, miro de des­ten­sar-lo, i si està massa rela­xat, d’espa­vi­lar-lo.
Exer­cint aquest rol a l’equip pot­ser és que es veu amb fusta d’entre­na­dor en el futur?
Exac­ta­ment no sé què faré, però sí que vull con­ti­nuar vin­cu­lat a l’esport. En tot cas, m’he pre­pa­rat per a dife­rents àmbits, des de la gestió, amb estu­dis de mana­ge­ment espor­tiu, i també tinc el títol d’entre­na­dor. Ja veu­rem qui­nes opor­tu­ni­tats em sur­ten. La meva gene­ració tenia molt clar que ens havíem de pre­pa­rar per quan s’acaba l’etapa de juga­dor, per no haver de començar de zero.
També és mem­bre del comitè d’atle­tes de la World Aqua­tics [abans FINA]. Quina és la seva tasca?
No m’ho espe­rava, però hi estic par­ti­ci­pant molt. He pogut donar la meva opinió en molts temes, sobre­tot en el comitè tècnic de water­polo: es tracta de par­lar dels nous regla­ments, o pren­dre deci­si­ons de cam­pi­o­nats i de calen­da­ris. Algu­nes vega­des t’escol­ten i et fan cas, i d’altres, no, com tot a la vida. En el fons, el que inten­tem és que el water­polo esti­gui inclòs en molts dels pro­gra­mes de la World Aqua­tics, que no sem­pre pas­sava.
Par­lem del Bar­ce­lo­neta. El veu aquest curs amb pos­si­bi­li­tats de llui­tar per la segona corona de la Cham­pi­ons?
Jo penso que sí. Una vegada més som molts juga­dors que coin­ci­dim en la selecció espa­nyola. Sense Álvaro i sense Dani, que era un líder, és un equip dife­rent. Però ha vin­gut en Roger Tahull, que és un dels tres millors boies del món, i Niko [Paul] i Dusan [Matko­vic] són juga­dors amb mol­tes ganes i que van millo­rant cada dia. El Bar­ce­lo­neta té una certa esta­bi­li­tat, que ens per­met ser com­pe­ti­tius, però l’equip té recor­re­gut i pos­si­bi­li­tats de ser campió.
Amb Elvis Fato­vic a la ban­queta, tam­poc s’ha can­viat la idi­o­sincràsia de l’equip, oi?
Ell en aquest sen­tit sem­pre ha estat molt clar i res­pectuós amb el sis­tema que tenim de joc. Manté el nos­tre model de joc, inten­tant posar mati­sos seus i la seva manera de ges­ti­o­nar-ho. Òbvi­a­ment que hi ha can­vis en el joc. Ell té la seva filo­so­fia, però el dibuix gene­ral és el que tenim aquí, que també és simi­lar al que hi ha a la selecció espa­nyola.
Li he lle­git en una entre­vista que són l’enveja del water­polo mun­dial, però a què atri­bu­eix els últims èxits de la selecció espa­nyola, tant en homes com en dones?
És el tre­ball de tots, de molta gent; des de clubs, cen­tres de tec­ni­fi­cació i la selecció. La roda està fun­ci­o­nant bé i això és clau. Si algun ele­ment d’aquesta com­bi­nació falla es trenca tot.
Ha jugat en equips de Croàcia i d’Itàlia, tots sabem el que repre­senta el water­polo a Hon­gria, però no sé si hi ha gaire nuclis al món en què amb aquest nom­bre de fit­xes de juga­dors s’acon­se­guei­xin tants grans resul­tats com a Cata­lu­nya?
Cata­lu­nya és una de les capi­tals del water­polo mun­dial. Mediàtica­ment, pot­ser no ho és tant, però el pro­blema d’aquí és que hi ha nivell en tots els esports: en fut­bol, en bàsquet, en hand­bol. Hi ha molts altres esports que es prac­ti­quen aquí. Si ho com­pa­res amb d’altres zones pot­ser també hi ha altres esports, però no tan potents com aquí. En l’àmbit esta­tal, amb la bai­xada de poten­cial del Real Canoe, qual­se­vol juga­dor que vul­gui com­pe­tir a l’alt nivell ha de venir a Cata­lu­nya.
Després del 2024 no sé si seguirà jugant, però sem­bla que el cognom Per­rone con­ti­nuarà vol­tant per les pis­ci­nes cata­la­nes, oi?
Jo segur que plego el 2024. Però al meu nebot, en Tomàs, fill del Kiko, també se li ha engan­xat el virus de l’aigua, el clor i el water­polo, i està encan­tat. En Kiko va tor­nar al Bra­sil, però el seu fill va néixer a Bar­ce­lona i ara viu al CAR de Sant Cugat. Està aquí al club, a l’Atlètic Bar­ce­lo­neta, i ja ha jugat amb la selecció espa­nyola cadet i la sub16. De moment, està gau­dint molt del water­polo.
Encara tenen parents a Giro­ne­lla?
No en tenim, però amb el meu germà hi vam anar i encara se’n recor­da­ven de la meva àvia, Núria Heras. Els meus besa­vis eren de Giro­ne­lla i a la dècada dels cin­quanta van tra­ves­sar l’oceà fugint de la misèria que havia sem­brat la Guerra Civil i de la into­lerància fran­quista. La meva besàvia Remei va que­dar una mica tocada i al Bra­sil, quan anava al mer­cat, li par­lava a tot­hom en català. És una història increïble.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)