Djokovic, ‘honoris causa’

No és d’eixe món, que diria Rai­mon. Quan arri­ben les gran cites, tant se val com esti­gui en les set­ma­nes prèvies, Novak Djoko­vic, l’home amb més títols de gran eslam de la història en el ten­nis mas­culí després de vèncer diu­menge el noruec Cas­per Ruud (23), troba la ins­pi­ració en el seu inte­rior a par­tir d’una tècnica depu­rada i tre­ba­llada –a París ha con­fir­mat la millora del cop de dreta que ja va exhi­bir en el títol a Austràlia el gener pas­sat– i salta a la jugu­lar dels rivals, que li tenen pànic. Les absències en els tor­ne­jos Mas­ters 1.000 dels Estats Units –Miami i Indian Wells– encara pel tema de la vacu­nació i la defi­ci­ent gira de terra batuda euro­pea sense ale­gries –der­rota en els quarts de Roma con­tra Rune i en els vui­tens de Mon­te­carlo con­tra Musetti– no han impe­dit que el serbi ate­mo­reixi de nou els seus rivals a Roland Gar­ros i signi el tri­cam­pi­o­nat a l’argila de París en set finals. “És la mun­ta­nya més alta que m’ha tocat esca­lar”, admet el balcànic en referència a les difi­cul­tats que ha tin­gut sem­pre per vèncer al tem­ple de la terra batuda, un esce­nari on l’enguany absent per lesió Rafa Nadal hi té la mà tren­cada, amb 14 títols. El duel de pis­to­lers de semi­fi­nals amb l’impetuós Car­los Alca­raz, a qui ahir va pis­par el número 1 del ten­nis mun­dial, va ser un exem­ple del males­tar que pro­voca el balcànic a l’estómac dels rivals. El jove murcià va aca­bar amb ram­pes, presa dels ner­vis, i va adme­tre amb la seva habi­tual espon­taneïtat que jugar con­tra Nole li havia pesat.

Amb 36 anys que no ho sem­blen i un físic fora de sèrie –és un dels juga­dors més elàstics del cir­cuit i sem­pre ha afe­git al seu talent els mètodes de pre­pa­ració, ali­men­tació i recu­pe­ració més avant­guar­dis­tes–, Djoko­vic té ben enfi­lats els seus objec­tius a par­tir d’un full de ruta mesu­rat a les seves cir­cumstàncies vitals. Les seves pri­o­ri­tats pas­sen ara pels tor­ne­jos de Grand Slam, que són els que li donen noto­ri­e­tat. Des­tri­ant el gra de la palla, per tant, ja va avançar que no jugarà cap tor­neig sobre herba abans i se cen­trarà en l’assalt a Wim­ble­don, el seu pròxim gran objec­tiu, en un tor­neig que ha con­que­rit set vega­des. “ Per què he de pen­sar que el meu camí s’ha aca­bat si encara estic gua­nyant grans eslams? Tinc ganes de Wim­ble­don. Mar­xaré a Lon­dres aviat per pre­pa­rar bé el tor­neig”, avançava diu­menge amb sere­nor i deter­mi­nació en la roda de premsa poste­rior a l’èxit, una com­pa­rei­xença en què va saber con­te­nir l’eufòria quan li van fer la clàssica pre­gunta sobre si ara, amb els 23 grans eslams, ja es con­si­de­rava el millor de sem­pre: “No vull dir que soc el millor de la història perquè seria una falta de res­pecte pels juga­dors d’altres èpoques. No soc jo qui ho ha de dir. Quan es parla d’història es parla dels grans eslams i de les set­ma­nes com a número 1, i jo he batut tots dos rècords.” Efec­ti­va­ment, Nole ja va des­ban­car Roger Fede­rer –310 set­ma­nes– i ahir va ini­ciar la seva set­mana número 388.