El “temps” és un concepte molt confús, és un espai entre dos moments, però també són tots aquests moments, no és res concret; és un pensament, però dura indefinidament més enllà de nosaltres. És la suma del passat, del present i del futur, però el vivim d’una manera lineal. El temps ens absorbeix i ens depassa, no és res i ho és tot. El temps crema dins de nosaltres com un combustible que ens fa viure i que alhora ens immola.

En aquests dies de vertiginosa velocitat ciclista, el temps s’atura per un dia, les bicicletes i els mallots desapareixen durant 24 hores dels mitjans informatius i els paisatges de la France éternelle, representats de cloquer en cloquer i de château en château, es dilueixen en l’aire carregat d’aquest sufocant estiu.

Mentrestant, intentem fer comprensible el temps, per comparació amb la durada de les coses que ens envolten. Per tant, no ens podem arribar a imaginar l’edat de l’univers o la vida exigua d’una papallona. Intentem modelar el temps a la nostra imatge i semblança, un temps que, de fet, hem creat nosaltres i per nosaltres; però el temps, ignorant completament el seu origen, va a la seva eternament.

El temps és l’única construcció de la humanitat que realment serà eterna. És difícil pensar que civilitzacions alienígenes hagin arribat a aquest mateix concepte que els humans. És probable –i això és pura ciència-ficció– que en altres planetes habitats lluny d’aquí tinguin altres conceptes de temps, més o menys evolucionats, però això ja és una altra història.

Kurt Vonnegut, en una famosa novel·la del gènere, plantejava la possibilitat d’una civilització extraterrestre instal·lada en un etern present. Tothom vivia alhora en totes les èpoques de la seva vida. Suposo que aquesta seria una bona descripció de l’infern, o del cel, la vida terrestre viu en –i amb– el seu temps. Mirem cap al passat i cap al futur, ho tenim apamat i si alguna cosa ens falta, tal com insinuava el senyor de Montaigne, és encalçar un temps en què puguem arribar a trobar-nos definitivament amb nosaltres mateixos.

Demà, els ciclistes del Tour tornaran a trobar-se amb la seva ombra, el temps dels cronòmetres tornarà a córrer i ells l’hauran d’encalçar com sigui, perquè és una etapa contra rellotge.