El “temps” és un con­cepte molt confús, és un espai entre dos moments, però també són tots aquests moments, no és res con­cret; és un pen­sa­ment, però dura inde­fi­ni­da­ment més enllà de nosal­tres. És la suma del pas­sat, del pre­sent i del futur, però el vivim d’una manera lineal. El temps ens absor­beix i ens depassa, no és res i ho és tot. El temps crema dins de nosal­tres com un com­bus­ti­ble que ens fa viure i que alhora ens immola.

En aquests dies de ver­ti­gi­nosa velo­ci­tat ciclista, el temps s’atura per un dia, les bici­cle­tes i els mallots des­a­pa­rei­xen durant 24 hores dels mit­jans infor­ma­tius i els pai­sat­ges de la France éter­ne­lle, repre­sen­tats de clo­quer en clo­quer i de château en château, es dilu­ei­xen en l’aire car­re­gat d’aquest sufo­cant estiu.

Men­tres­tant, inten­tem fer com­pren­si­ble el temps, per com­pa­ració amb la durada de les coses que ens envol­ten. Per tant, no ens podem arri­bar a ima­gi­nar l’edat de l’uni­vers o la vida exi­gua d’una papa­llona. Inten­tem mode­lar el temps a la nos­tra imatge i sem­blança, un temps que, de fet, hem creat nosal­tres i per nosal­tres; però el temps, igno­rant com­ple­ta­ment el seu ori­gen, va a la seva eter­na­ment.

El temps és l’única cons­trucció de la huma­ni­tat que real­ment serà eterna. És difícil pen­sar que civi­lit­za­ci­ons alienígenes hagin arri­bat a aquest mateix con­cepte que els humans. És pro­ba­ble –i això és pura ciència-ficció– que en altres pla­ne­tes habi­tats lluny d’aquí tin­guin altres con­cep­tes de temps, més o menys evo­lu­ci­o­nats, però això ja és una altra història.

Kurt Von­ne­gut, en una famosa novel·la del gènere, plan­te­java la pos­si­bi­li­tat d’una civi­lit­zació extra­ter­res­tre ins­tal·lada en un etern pre­sent. Tot­hom vivia alhora en totes les èpoques de la seva vida. Suposo que aquesta seria una bona des­cripció de l’infern, o del cel, la vida ter­res­tre viu en –i amb– el seu temps. Mirem cap al pas­sat i cap al futur, ho tenim apa­mat i si alguna cosa ens falta, tal com insi­nu­ava el senyor de Mon­taigne, és encalçar un temps en què puguem arri­bar a tro­bar-nos defi­ni­ti­va­ment amb nosal­tres matei­xos.

Demà, els ciclis­tes del Tour tor­na­ran a tro­bar-se amb la seva ombra, el temps dels cronòmetres tor­narà a córrer i ells l’hau­ran d’encalçar com sigui, perquè és una etapa con­tra rellotge.