NURI SOLER
EXENTRENADORA I COREÒGRAFA DEL CPA GIRONA
“Els grups de xou han de ser esport d’elit o moriran”
“Vèiem aquells grups que anaven a mundials com a ídols, no pensava que podria arribar-hi”
“Les noies han de treballar per poder-s’ho pagar perquè no som esport d’elit”
-
VÍDEO: L'entrevista a Nuri Soler. AINA VALL
-
Nuri Soler al pavelló de Palau de Girona MANEL LLADÓ.
Des del 2015, que vam arribar al mundial, no hem parat: set medalles en set mundials (1 d’or, 4 de plata i 2 de bronze)
Arriba al pavelló de Palau i de seguida se sent: “Nuri! Nuri!” Totes les nenes la criden i l’abracen. Ella les saluda a totes. És la seva referent. I no només la d’aquestes nenes. És tot un referent dins del patinatge artístic. Nuri Soler (Girona, 1982) es retira aquesta temporada després de 30 anys al CPA Girona i com a entrenadora i coreògrafa del grup de xou gran, deixant un llegat de set participacions mundials, amb set medalles, una d’or (2019).
Fa dues setmanes es va acomiadar de Fontajau amb un petó a la pista. És un adeu o un fins aviat?
No ho sé [riu]. De moment és un adeu. Tinc algunes col·laboracions pendents i és veritat que no tanco la porta del patinatge, però de moment tinc clar que vull parar i fer altres coses.
Trenta anys al CPA Girona. Què se n’emporta?
No hi ha prou entrevista per dir tot el que m’emporto, però tinc clar que el millor són grans persones. Amistats de veritat, alumnes que han passat a ser filles. I grans moments. També molts valors. Tinc molt clar que soc com soc gràcies al patinatge. Perseverança, insistència, lluita, objectius clars, tot això m’ho ha donat el patinatge.
La seva història amb el club comença amb només deu anys. Com ha viscut l’evolució?
Evidentment, ni als deu ni als vint era conscient de la trajectòria que vindria. Va ser anar-ho vivint pas a pas. Primer com a patinadora, després com a monitora, més tard com a entrenadora i coordinadora, i al cap d’uns anys vam entrar en el món del xou. Vèiem aquells grups que anaven als mundials com a ídols i no pensava que podria arribar aquí. Fins que finalment ens hem arribat a posicionar a nivell mundial.
El 2015, amb el bronze espanyol i mundial, tot agafa una altra dimensió...
Sí, realment el 2015 fem el pas de competir internacionalment i a partir d’allà no parem [riu]. A cada mundial en què hem anat hem aconseguit una medalla.
Què és el que trobarà més a faltar?
Venir al pavelló. El cotxe ja ve sol i més d’un dia em confondré i vindré directament. Entro aquí i és casa meva. I torbaré molt a faltar les nenes i les companyes de feina. I les competicions, també. Era molta adrenalina.
I el que menys?
Els diumenges d’entrenament [riu].
El grup de xou gran queda orfe o el veurem l’any que ve?
Esperem que el veiem competir. Està en mans de Manel Vilarroya, entrenador de l’Aldea (Tarragona), i la intenció del club és seguir competint.
Una temporada pràcticament perfecta. Ha estat un bon comiat?
Molt. De fet, ja ho volia deixar la temporada passada, però les nenes em van animar a fer un any més. És dels balls que més ràpid he muntat, em va ser fàcil. I al final ha estat un dels que més resultat han tingut. Tenir fotos de gent amb la boca oberta quan fas una figura és espectacular, et quedes més amb això que amb la puntuació. I, a més, l’equip ha estat molt bé. Ha estat una clausura rodona.
Un subcampionat del món. Què pesa més, l’alegria o l’espineta que no fos l’or?
L’alegria, sens dubte. La gent considera que un segon del món és una derrota. El segon equip millor de tot el món! Vull dir... una victòria absoluta.
Creu que el patinatge és injust?
De vegades sí. No sempre es compensen les hores que hi ha al darrere amb el resultat, sigui de l’execució o la classificació. I de la mateixa manera amb tota la inversió econòmica. Et desplaces a Colòmbia per anar a un mundial i hi ha sis grups només: tres d’italians i tres de catalans.
Fontajau, ple, feia goig per veure el Catalunya Stars. Com ha viscut aquesta evolució?
[Somriu i sospira.] Els grups de xou han donat un plus al patinatge que abans no tenia. Al final és l’única modalitat que omple pavellons. La individual, la gent que no hi entén la troba més avorrida, veuen tots els salts iguals. En canvi, en els xous van a veure un espectacle.
Tot i ser referents mundials, segueixen sense ser considerats esportistes d’elit. Arribarà?
Jo crec que sí, confio, espero. Després de la lluita que s’ha fet i s’està fent, espero que s’hi arribi a considerar, si no acabarem morint. Aquestes noies estan treballant per poder-s’ho pagar i estudiant alhora, perquè han d’estudiar. Arriba un moment que és molt dur refer els equips cada any. Sí que s’han fet passos endavant però falta un pas més.
I ser un esport olímpic?
Això sí que ho veig una mica més lluny. No crec que sigui impossible, però sí que ho veig lluny. M’agradaria veure-ho algun dia, però.
A part de catalans, dos dels millors grups de xou són gironins. Com es gestiona això?
Som dos clubs que estem a la mateixa territorial i al campionat provincial ja et trobes. En canvi, hi ha grups italians o francesos que fins a l’europeu no troben els seus rivals. Nosaltres, ja no només perquè ens trobem l’Olot, sinó que vas a un provincial i Fontajau està ple esperant la teva i altres coreografies. Per tant, hi ha molta tensió des de l’inici.
Amb quina competició es queda?
Te’n diria més d’una [riu]. El campionat d’Espanya del 2018, amb el ball de Wally, o la medalla d’or als WRG 2019, amb tot el nostre públic allà, 10.000 persones, inoblidable.
I una coreografia?
Mitjanit, de l’any 2016. Va ser un abans i un després al CPA Girona. Una coreografia que va marcar molta gent, va ser espectacular.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Publicat a
Notícies
Dijous,21 novembre 2024