“Miro d’exercir de líder amb l’exemple diari”

“Amb l’experiència de l’any passat, ens hem de prendre molt seriosament cada partit. Ens esperen tres finals”

“Tot i els alts i baixos, a l’hora de la veritat l’equip donarà la cara”

Dyego a la grada del Palau abans de volar cap a Riga JUANMA RAMOS.

No m’imaginava que estaria tants anys al Barça. M’he convertit en el jugador que sempre havia volgut ser

Xavier Agustí - barcelona

Al gener, Dyego Henrique Zuffo (Palmitos, 1989) complirà una dècada a les files del Barça. Un període considerable, que s’allargarà pel cap baix fins al juny del 2025 i que situa l’ala brasiler com un dels jugadors de referència en la història de la secció blaugrana. Amb tres Champions al seu palmarès i per la seva experiència, Dyego llueix el braçalet de capità a causa de la lesió de llarga durada de Sergio Lozano. A partir de demà, a Riga, afronta la fase elit de la competició europea amb el propòsit de girar full de la patacada del curs passat i amb el convenciment de tornar a accedir a una nova final a quatre. Amb l’allau de baixes a l’equip, Dyego és tota una garantia per la seva habilitat, rapidesa i intensitat. Si Jesús Velasco el reclama, està preparat per exercir de pivot contra el Città di Eboli, tenint en compte que Pito serà baixa per sanció.

Amb què es queda d’aquests deu anys al Barça?

És força temps. No m’imaginava que m’hi estaria tants anys. Mantenir-se durant una dècada en el club més exigent del món té el seu mèrit. No m’ho esperava. He estat treballant cada dia per millorar el meu joc i també mentalment per madurar com a jugador. En definitiva, el que més valoro és que m’he convertit en el jugador que sempre havia volgut ser. He aconseguit jugar a la meva manera al màxim nivell.

I algun repte que li falti per aconseguir?

Com a objectius, m’agradaria ser campió del món amb la selecció brasilera i continuar guanyant títols amb el Barça. Tornar a guanyar una Champions amb el Barça estaria molt bé. De totes maneres, tampoc m’obsessiono i la qüestió és continuar treballant i deixar que les coses flueixin.

A hores d’ara ja és el cinquè màxim golejador històric de la secció i encara té contracte fins al 2025.

Tampoc m’ho esperava. Sí que busco marcar gols, però tampoc es pot dir que sigui un especialista. És un orgull figurar en aquesta llista amb aquesta samarreta. El més difícil és el dia a dia i l’exigència d’haver de lluitar per tots els títols. Per sort, he pogut jugar molts partits i en comptades ocasions m’he quedat fora de la pista. Això també pot passar factura, però em sento bé i preparat per continuar sumant títols.

Què ha canviat del Dyego del 2014?

He madurat molt en el meu joc i com a persona. Vaig arribar molt jove. Des del punt de vista personal, no havia sortit mai del meu país i he crescut molt vivint lluny de la meva família. I pel que fa al joc, al Brasil jugava una mica diferent que aquí. A la lliga espanyola hi ha un estil de joc propi, aprens a moure’t sense pilota, a col·locar-te en pista, a saber què has de fer quan el company condueix la pilota. He après molt d’aquest tipus de joc i ho he complementat amb el meu estil, amb el joc de peus.

Recorda en tot aquest temps que el Barça hagués passat per una plaga de lesions com la d’ara?

Dissortadament és un tema recurrent. L’exigència és molt gran. Hi ha molta acumulació de partits. A cada partit t’has de concentrar, has d’estar preparat per competir, els continus viatges i tot plegat provoca un gran desgast físic i mental. Penso que s’hauria de canviar alguna cosa perquè aquest ritme és perjudicial per a l’esport. Els jugadors no podem oferir el màxim rendiment i això va en detriment de l’espectacle. S’hauria de disminuir el nombre de partits perquè cada cop hi ha més lesionats.

Quan va arribar al Barça, l’equip estava ple de veterans amb jugadors com Paco Sedano, Jordi Torras, Fernandão o Wilde, entre altres. Ara aquest rol, com a segon capità, li toca a vostè. Com porta aquest paper i més amb tants joves del filial que han d’ajudar el primer equip?

És llei de vida. Al seu moment vaig aprendre molt d’aquells jugadors amb qui vaig tenir el plaer de jugar. Eren cracs del nostre esport i em vaig aprofitar molt d’aquella experiència. Ho visc amb tota normalitat. Miro d’exercir de líder amb l’exemple, amb el dia a dia i amb el treball dins la pista. No soc de parlar gaire; només quan veig que és del tot necessari. Els joves ens estan ajudant molt, dins les seves possibilitats. Sempre tindran les seves errades, com també les fem els jugadors més experimentats.

Amb vista a la fase elit europea, creu que els afectarà la golejada que van encaixar contra l’Inter?

No, gens. Vam cometre moltes errades. Cada any ens passa. L’equip acostuma a abaixar el rendiment després dels partits de seleccions pel cansament físic i mental. És normal que hi hagi alts i baixos, però a l’hora de la veritat l’equip donarà la cara. El que passa és que quan perds a casa sempre sap molt més greu.

Amb les baixes que hi ha i la sanció de Pito en el primer partit, es veu jugant de pivot contra el Città di Evoli?

Pot ser. El mister sempre em demana que caigui cap al davant. He après molt en aquests anys. Soc ala, però puc jugar de tanca o de pivot perquè sé el que s’ha de fer en cada posició de la pista. Potser no és el meu fort, però hi puc jugar si fa falta. Normalment ajudo més a treure la pilota des del darrere, però també m’agrada ser a prop de la porteria. També tenim l’Erick, que podria complir com a pivot. Tot dependrà del que faci falta durant el partit.

Encara tenen l’espina clavada de l’eliminació a la fase elit del curs passat?

Sí, se’ns va escapar al final per errades nostres. Va ser una fatalitat. Amb l’experiència de l’any passat, ens hem de prendre molt seriosament cada partit.

Algun rival que els faci especialment respecte?

Penso que estem al grup més dur, amb el campió italià [Città di Eboli], el campió francès [Étoile Lavalloise], que té molts jugadors del Marroc, i després l’amfitrió [Riga]. Serà com disputar tres finals i les hem de guanyar totes tres. En teoria, som els favorits però s’ha de demostrar dins la pista. Si no estàs fi i fresc, qualsevol et pot guanyar. El futbol sala està molt igualat. Dins d’un mateix partit, hi ha moltes fases diferents i hem d’estar preparats per a tot perquè no serà fàcil.