Al temple on es reten honors als escollits de l’NFL, els Patriots de Bill Belichick i Tom Brady ocupen el lloc més alt possible de l’altar. Aquell equip que va guanyar sis Super Bowl entre el 2001 i el 2018, va construir una hegemonia tan i tan rocosa que, avui, encara els fa ser els més sublims entre l’oligarquia del futbol americà contemporani. L’elit d’entre l’elit. Ja se sap, però, que les hegemonies també s’han instituït per poder ser discutides, i els Kansas City Chiefs d’Andy Reid des de la banqueta i Pat Mahomes al camp, són els banderers d’una dinastia que vol imposar un nou règim, el seu. I, per començar a fer-ho, ahir a la matinada es van alçar amb la seva tercera Super Bowl en cinc anys, amb els San Francisco 49ers com a víctima propiciatòria en un partit que va tenir de tot, començant per emoció. El 25-22 final del marcador així ho acredita.

El matx va transitar pel camí que es podia més o menys intuir d’antuvi, amb molt respecte entre els dos equips, zero riscos a l’hora de plantejar-lo i molt protagonisme, molt, de les trinxeres, sobretot en defensa. En aquest combat tosc i sord, els 49ers van semblar d’entrada sentir-se més còmodes i, de fet, el 10-3 d’avantatge amb què van arribar a la mitja part donava sentit al pla traçat pel seu entrenador, Kyle Sanahan, de centrar els esforços a ofegar l’atac dels Chiefs. Avui, però, el head-coach de San Francisco potser es deu estar mirant al mirall interpel·lant-se per què, en aquell moment, no va decidir apujar una marxa en el play book ofensiu per matar la final. Bàsicament perquè Kansas és d’aquells rivals que no pots subestimar mai. I mai és mai, perquè més d’hora que tard s’acaben despertant de la seva letargia. I així va passar. I passet a passet, i detall a detall –com un error destraler de McCloud en un retorn– es van anar ficant en la contesa, fins a forçar la pròrroga. I aquí va començar un partit nou. El de Pat Mahomes, quarterback estel·lar dels Chiefs, que va decidir que ja n’hi havia prou, i va assumir tot el protagonisme en atac fins al punt de fer la passada, decisiva i mortal, que val un Lombardi trophy. I sí, abans que ho preguntin Taylor Swift també hi va ser, sí. Dit està.