Percebo una miqueta el que jo vaig viure. El que passa és que nosaltres en aquell moment no teníem els ajuts que, per sort, hi ha ara. No és cap queixa; abans la situació era la que era. Una cosa és la salut mental i l’altra la salut emocional. Penso que moltes vegades aquesta salut emocional, si no es cuida, passa a ser un problema de salut mental.

És que aquesta salut emocional, si no la tractes, es pot convertir en un problema de salut mental. I quan entres en un problema de salut mental, ja és un tema més problemàtic, és un tema més greu, has d’entrar moltes vegades en medicació, i aleshores a mi això és el que em va salvar, el tractament, abans de poder arribar més enllà.

Perquè no ens sentim preparats ni prou forts per explicar les coses. Els esportistes ens diuen que som superherois, no? Aleshores, no podem tenir debilitat, tot el que es veu a la televisió són persones fortes, amb vitalitat. Però aquestes persones també tenen una part que no es veu, i que et pot passar factura.

Sí. La meva història és molt curiosa, perquè jo des de fa molts anys ja havia compaginat l’esport d’alta competició amb estudis i feina, orientant-me cap a la gestió esportiva. És el que ja m’agradava, i el nostre esport ens donava per viure mentre jugàvem, però m’havia de formar per al futur. Per tant, jo estava convençut que havia fet molt bé les coses. De fet, n’estic convençut. Però més endavant, quan ja havia deixat de jugar, la gent del meu entorn em deia: “Jordi, què et passa? No et veiem igual, no et veiem feliç, no veiem aquell Jordi obert, que ho explica tot.” Jo em veia bé, però quan t’ho diuen, comences a reflexionar. I m’adono que tenen raó, que no gaudeixo de res. Només gaudia de treballar deu hores al dia, de dilluns a diumenge. Era l’únic pal on agafar-me. I és quan vaig tenir la sort de caure en mans d’una persona, de la psicoanalista. M’ajuda a treure coses. I finalment, després de molt temps i treball, ara puc gaudir de les petites coses.

Sempre dic que l’esportista d’elit té el problema de les tres M. Massa aviat; jo als cinc anys ja anava a la piscina, i als set, a les sis del matí i després de l’escola. Massa intens; cinc Jocs Olímpics, sis mundials, sis europeus, guanyar, perdre, tot aquest camí, els entrenaments... On vius tot això? A la vida normal, no. Només en mons molt específics. I massa llarg; dels cinc als 38 anys. És allò que venen els déus de l’Olimp, se t’emporten i no te n’adones. I després, tornes al món real, que és quan et passa el que a mi em va passar. Hi ha addictes a la droga, a l’alcohol o al joc. I n’hi ha que ho són a la feina. Jo era addicte a l’esport? Ho pots dir com vulguis, però és veritat que necessitava aquesta adrenalina que havia viscut. I vaig demanar ajuda.

I tu saps què és viure això a casa teva? Tot. La pressió, el públic, els mitjans. Ho vas superant tot, vas fent. Vam viure la final més llarga de la història, i vam perdre. No vaig anar ni a la clausura i l’endemà me’n vaig anar de vacances a tota la costa de Califòrnia. No entenc per què la meva dona no em va engegar. Havia de ser el viatge més maco de la nostra vida i jo estava absent.

Hi ha una cosa que ara he après. L’altre dia, a un grup d’estudiants, els vaig dur les medalles més importants. La d’or olímpica, la de plata i la del mundial, i una de les dues de plata del mundial. Al·lucinaven. Però els vaig dir: sabeu on són? A casa, en un calaix. I al cor, és clar. Però el més important de la vida, facis el que facis, és el camí. Això és el més maco. Quan ens reunim amb companys d’aquella època, no parlem de si vaig fer l’últim gol o l’altre va fer no sé què. Parlem de les trapelleries, d’aquell sopar o aquell viatge. El més important és el camí.

Jo tinc molt present Barcelona 92. Per tot el que va representar. Pel país, per les infraestructures, pel canvi de mentalitat, de cultura esportiva a tots els nivells, no només l’elit. I per tot el que hi vam viure en primer pla. Atlanta et marca per l’or, però l’experiència de Barcelona 92 és impagable. De tota manera, quan em preguntaven quin era el moment més important de la meva vida, el primer que em venia al cap eren les medalles. Però no, m’he adonat que no és veritat, que el més important és quan neix el meu fill.

Pots posar molts exemples. És allò que deia que els déus et porten a un altre lloc, i tu no te n’adones. És que no hi ha res més. I tu no captes que la vida segueix, i que tothom segueix treballant, i que tothom segueix tenint problemes i situacions a la vida. De tot això, n’ets aliè. Però hi ha un moment que els déus et deixen caure i tornes. I aquí és quan hi ha gent que ho gestiona bé i altres que no tant, que és el que a mi em va passar. I els casos més greus, és clar.

Nosaltres hem viscut aquests casos, és clar. El del nostre pobret Jesús Rollán, que no ho va poder gestionar i va acabar com va acabar. O Pedro García, que per sort ha pogut tirar endavant.

I és per això que jo també tinc molt interès a parlar-ne. Quan em feia mal el colze, tenia un metge al costat que me’l mirava. Anàvem a fer una radiografia, hi veien una tendinitis, els massatges, el gel... I quan tens el problema aquí [s’assenyala el cap]? Què passa? Aquest no es veu, eh?

No, no. Teníem metge, però no psicòleg. I tots hem tingut problemes, més greus o menys. En recordo un, anant a Atlanta, en una estada prèvia al Canadà. La meva mare va tenir un problema que es va complicar. M’ho van dir per telèfon, vaig quedar destrossat però ho vaig amagar. No ho podia explicar. L’entrenador, sense cap mala intenció, vol rendiment. No és a ell a qui ho has de dir; necessites algú que estigui preparat per a aquestes coses. Jo vaig seguir bé, sense problemes, però quan acaba tot és quan em surt. És curiós, però és quan acaba tot quan aleshores em surt, i aleshores mires enrere, i és quan vas fent el trencaclosques. Això venia d’aquí i això d’allà.

Era la dinàmica d’anar competint, competint i competint, i ni et plantejaves què et passava, si et passava res. Pot haver-hi problemes de mil tipus. I és qüestió que, quan tinguem un problema, aixequem la mà. Perquè si ens ajuden quan ens fa mal l’espatlla, també ens han d’ajudar quan és al cap. I això no és un símptoma de debilitat. S’ha evolucionat en això, però hem de veure de quina manera s’ha evolucionat. No és ajudar-nos després d’una derrota perquè estem fotuts i per poder alçar-nos i rendir al següent partit. No és només això. És preparar-nos per al futur? També, i ja hi ha serveis d’atenció a l’esportista. Però no ho és tot. És la vida, ajudar a gaudir del dia a dia. S’ha evolucionat molt en la psicologia en l’esport, i crec que les experiències en primera persona també hi poden ajudar.

Molt. I això que jo me’n vaig anar amb moltes ganes. Hauria pogut jugar un parell d’anys més? Sí, però també és veritat que amb la feina i tot, era el moment. És després que vas tirant enrere i trobes a faltar tantes coses. Els moments bons, els dolents. Les anècdotes, els viatges, cada dia a la piscina. L’adrenalina de la competició. Em pensava que ho tenia superat, però no. I què vaig fer? Treballar tot el dia. En una cosa que sempre m’ha agradat i m’omple, però la vida també són altres coses. És estar amb la família, és gaudir dels amics, de molts moments.

Mai més. De fet, vaig estar molts anys que la piscina no la volia ni veure. He anat fent aquest dol, i ara ja fa dos anys que hi vaig. He d’anar amb compte, perquè n’hi ha que em diuen: “Para, que no t’estàs preparant per a uns Jocs.” Encara soc incapaç d’anar a nedar sense mirar el cronòmetre.

Fa 21 anys que estic a la UFEC. Hi he estat durant 20 anys, en el gabinet de presidència, i ara fa un any he canviat a la gestió d’instal·lacions esportives. Se m’ha necessitat aquí, i també tinc l’experiència d’haver gestionat clubs. Crec que també és una bona manera d’ajudar l’esport. M’he hagut d’anar reciclant, però m’agrada.