Amb Albert Ramos i Oriol Roca eliminats en la sempre esquerpa fase prèvia, enguany no hi ha cap català en el quadre masculí de Roland Garros per primera vegada aquest segle. El temple de la terra batuda havia estat terreny procliu al lluïment dels tennistes del país, amb grans actuacions, molta representativitat i fins i tot quatre títols individuals masculins –tres de femenins, celebrats per Arantxa Sánchez Vicario (1989, 1994, 1998)–, però la davallada qualitativa i quantitativa del tennis professional a Catalunya –ara mateix no hi ha cap Top 100 en l’ATP– i també a l’Estat espanyol ha provocat que s’arribés a aquest punt a partir de molts factors. L’aleatorietat en les fornades, el creixement del tennis en molts altres països, la mala planificació, la falta de recursos econòmics i la mala gestió i la captació de jugadors per part d’altres esports són alguns dels elements que conflueixen en el còctel Molotov. Els quarts de final precisament d’Albert Ramos en l’edició del 2016, amb triomf contra el canoner canadenc Milos Raonic i derrota contra el suís i campió Stan Wawrinka, són el darrer gran resultat a París del tennis català. Ramos (Mataró, 1988), exemple de persistència que desgrana el tram final de la seva carrera, ha jugat ininterrompudament en el quadre principal del segon gran eslam del curs entre el 2011 i el 2023, que aviat és dit.

Sigui com vulgui, els grans èxits del tennis català els encapçala Andreu Gimeno (1972), que va trencar el glaç i va obrir la porta amb un títol inesperat i històric quan ja tenia 34 anys. La curiositat és que va ser campió el mateix dia que el seu fill gran feia la primera comunió. Va rebre 750.000 pessetes de premi. El campió d’enguany, i també la campiona, s’enduran 2,4 milions d’euros. Els que l’havien donat per acabat van quedar bocabadats quan el català va derrotar en la final el francès Patrick Proisy per 4-6, 6-3, 6-1 i 6-1 davant de 14.000 espectadors i després d’haver fet pujades massa agosarades a la xarxa en el primer set. Capricis del destí, quinze dies abans, el gal havia vençut el català en un partit de copa Davis.

Sergi Bruguera, l’home que obria angles impossibles, li va agafar el relleu amb dos títols consecutius (1993 i 1994) i Albert Costa, amb aquells serveis oberts amb efecte que tant de rendiment li van donar, va completar, inesperadament, la trilogia de campions el 2002 i es va convertir en el darrer tennista de casa nostra que va alçar la preuada copa dels Mosqueters –en honor de René Lacoste, Henri Cochet, Jean Borotra i Jacques Brugnon, que van guanyar sis cops seguits la copa Davis amb França i que, entre tots quatre, van obtenir deu vegades el títol de Roland Garros– abans de la irrupció del monòleg sublim de Rafa Nadal, amb catorze títols entre el 2005 i el 2022. Enguany, el balear, eliminat en el seu primer partit per l’alemany Alexander Zverev (4), hauria pogut jugar el seu darrer partit en el torneig gal.

Sigui com vulgui, el tennis català també va disfrutar de diversos finalistes. El primer va ser Manel Orantes, que el 1974, ara fa 50 anys, va tenir l’honor de jugar contra el mite suec Björn Borg, al qual va generar un bon maldecap quan li va guanyar els dos primers sets. Bruguera va caure en la final del 1997 contra el llavors encara prou desconegut Gustavo Kuerten, amb un revés a una mà que va crear escola. Àlex Corretja, que continua vinculat al tennis en qualitat de tècnic i de comentarista de televisió, va perdre les finals del 1999, contra Carles Moyà, i del 2001, també contra Kuerten, bèstia negra del tennis català. Fèlix Mantilla, per la seva banda, va ser semifinalista el 1998.