Pinerolo és conegut també en la cultura popular per tenir un important club de Cúrling i per “L’home de la màscara de ferro”, que va morir empresonat a la fortalesa de la ciutat –per a més informació vegeu les pel·lícules interpretades per Leonardo DiCaprio, Richard Chamberlain i Jean Marais–, però Pinerolo és més conegut pels seus panettones i hem de dir que la majoria dels que mengem provenen d’aquesta localitat, on l’empresa Galup s’hi dedica des de fa més de cent anys. Avui la cursa surt d’aquí, encarant el darrer tram italià per entrar ja definitivament a França a través dels Alps pel coll de Montgenèvre.

L’any 1949 la ciutat va ser testimoni de la seva major gesta ciclista, una fugida de llarga distància de Fausto Coppi que li va donar una segona victòria al Giro, després del primer doblet de Tour-Giro el mateix any. Amb cinc colls de muntanya, va ser l’etapa reina de l’edició i un recorregut des de Cuneo que Gino Bartali va plantejar amb precaució, patint mal de panxa des de l’inici. «El coll de la Maddalena hauria estat suficient per esgotar un bou. I només va ser el començament», va escriure el gran Dino Buzzati, corresponsal especial del Corriere della Sera.

Just després de sortir de Pinerolo, el camí es comença a complicar i els Alps s’entreveuen cada vegada més propers. San Germano Chisone és la primera població de la vall closa que comença aquí i que acaba a Sestières. Terra de sopes calentes, de patates al forn i de formatges de llet de vaques que pasturen a muntanya coincidint amb la floració de les violetes.

Arribats al capdamunt de Sestrières, quan els ciclistes ja hauran exhalat les primeres grans suors de la cursa, encara els quedarà tornar a pujar fins a la llinda fronterera en el coll de Montgenèvre, per on també travessà Hanníbal, en direcció contrària, i Juli Cèsar per baixar cap a la Gàl·lia.

L’any 1906, per a fomentar l’entusiasme popular per l’esquí i atraure turistes rics, el Club Alpí francès, creat a finals del segle XIX, va manifestar la voluntat d’organitzar una competició d’esquí. Així, de l’11 al 13 de febrer de 1907 va tenir lloc a Montgenèvre la primera competició internacional d’esquí. L’any 1936, la inauguració del primer remuntador de la regió va provocar un enrenou a la premsa parisenca i internacional. Montgenèvre es va convertir en l’estació “chic” dels Alts Alps, amb l’arribada de celebritats com Jean Gabin, Jean Cocteau, Mistinguett o la baronessa de Rothschild.

Des d’aqui la cursa baixarà fins a Briançon (1.326 m), que es considera la població a més alçada de França, tot i que no és la de més alçada d’Europa, tal com anuncien els briançonnais alegrement en els seus prospectes turístics. Resseguint la vall i abans d’arribar al coll del Galibier, els ciclistes passaran per La Salle-les-Alpes i Le Monêtier-les-Bains.

El Galibier és un coll de carretera dels Alps francesos entre els departaments de Savoia al nord i els Alts Alps al sud. Connecta així Saint-Michel-de-Maurienne a través del coll del Télégraphe, a Briançon i La Grave a través del de Lautaret. Tradicionalment, marca el límit entre els Alps del Nord i els Alps del Sud francesos. Indicat a 2.645 m per les carreteres, però amb una altitud real de 2.642 m, el coll és sovint el punt més alt del Tour de França.

Després del coll els ciclistes es llançaran de baixada cap a la meta a Valloire, una estació de muntanya de la Savoia. El menjar tradicional de la contrada són els diots, embotits que es troben a tota Savoia, però els diots de Valloire tenen la següent composició: col, pastanaga, ceba, remolatxa vermella, vedella i cansalada de porc. Tots els restaurants n’ofereixen i tots asseguren que els seus són els millors.

Per aquestes muntanyes de Savoia s’hi passeja un animal imaginari, el dahu, que té l’aspecte d’un cérvol o d’una cabra, però amb la característica principal que les potes d’un costat del cos són més curtes que les de l’altre costat. Això li facilita caminar pels pendents costeruts del seu hàbitat muntanyós. Només poden caminar al voltant de les muntanyes en una sola direcció. La llegenda explica que hi ha dues variants de l’animal, el laevogyrous dahu (el qual té potes més curtes a la banda esquerra, així que camina al voltant de la muntanya en sentit contrari a les agulles del rellotge) i el dextrogyre dahu (que té potes més curtes al costat dret, així que camina al voltant de la muntanya en el sentit de les agulles del rellotge). Per aquesta raó els dahus rarament s’aparellen entre ells. Així i tot, quan s’aparellen, es creu que produeixen dos tipus més de dahu. Aquestes dues variacions mai no han estat vistes, però es creu que existeixen. En aquestes variacions la diferència de longitud de les potes és diagonal. Quan el vent bufa amb força i es veuen els cims desprenent una mena de fum, els savoiards asseguren que són els dahus que fan sopa.