Etapa 13. Agen-Pau

Agen és una població cone­guda sobre­tot per les seves pru­nes i per un equip de rugbi a XV que té vuit títols del cam­pi­o­nat de França, i per ser també el pri­mer indret del món foto­gra­fiat en color per l’inven­tor Louis Ducos du Hau­ron. El Garona tra­vessa la vila i, a la vegada, un pont-canal per­met que el canal late­ral del riu (també ano­me­nat “canal dels dos mars”) tra­vessi la Garona. El filòsof Mic­hel Ser­res, fill d’Agen, deia que «nosal­tres estem fets d’aigua, nosal­tres estem fets de Garona», perquè a Agen aquest riu no és ni “la” Garona, ni “el” Garona, sinó sim­ple­ment “Garona” sense arti­cle. Garona és un per­so­natge més de la història de la ciu­tat.

La cursa sor­tirà avui d’aquí i es diri­girà cap a Nérac, al sud-oest. Aquí va néixer Mic­hel Pol­na­reff “l’Ami­ral”, aquell de les ulle­res immen­ses que can­tava allò d’“On ira tous au para­dis”. El Tour, de moment, seguirà peda­lant, ara cap a Gabar­ret, ja en terra d’Armag­nac on es pro­du­eix és el més antic dels licors. En un súper a peu de car­re­tera podreu com­prar-ne una bona ampo­lla per menys de 40 euros o, si voleu, en podeu tro­bar una de més esco­llida, de 1965, en un esta­bli­ment espe­ci­a­lit­zat, sola­ment per uns 250 euros. Apro­fi­teu avui que passa el Tour.

Passa el Tour i no s’atura, els ciclis­tes con­ti­nuen peda­lant entre les auto­ca­ra­va­nes atu­ra­des per veure’ls pas­sar cap a Cazau­bon i Nogaro, tot bai­xant de les Lan­des cap al Gers, tra­ves­sa­ran l’Adour i ja seran als Piri­neus Atlàntics i arri­ba­ran a Pau cap a tres quarts de sis de la tarda, just a punt per sopar, a ser pos­si­ble dema­neu una gar­bure, una mena d’escu­de­lla de col amb tros­sos de ver­du­res, tra­di­ci­o­nal de la cuina gas­cona. És d’ori­gen bearnès i es con­su­meix sovint a Pau. És aquest plat de pobres, essen­ci­al­ment rural, la gar­bure era el men­jar diari dels page­sos gas­cons. Varia d’una casa a una altra, i segons el ritme de les esta­ci­ons, amb els recur­sos de l’horta i la sala de salaó. El prin­cipi de la seva recepta con­sis­teix a cui­nar durant molt de temps un assor­ti­ment de ver­du­res i carns, gene­ral­ment con­fi­ta­des. Ser­vit com a sopa o com a plat prin­ci­pal, la guar­nició es pot adap­tar a les neces­si­tats de cadascú. Quan es tracta de ver­du­res, tot és pos­si­ble. Han de ser nom­bro­sos: col verda acom­pa­nyada mon­ge­tes, pata­tes, naps, pèsols gros­sos, cebes, alls, de vega­des pas­ta­na­gues, naps i fins i tot enci­ams, cas­ta­nyes, orti­gues o bor­ratja. Entre les pos­si­bles carns, tro­bem evi­dent­ment la cuixa d’ànec, con­fi­tada en el seu greix, que aporta un sabor ines­ti­ma­ble. Però també la canal, tros­sos d’oca, canya de porc seca, una llesca de per­nil (camalhoû) o un tros de coll de porc, can­sa­lada, embo­tit, molles, i cos­te­lla seca (coustoûs).

Després de sopar, men­tre els ciclis­tes es recu­llen en els seus hotels, vosal­tres us podreu pas­se­jar encara una estona pel bule­vard dels Piri­neus per con­tem­plar la fosca silu­eta de les mun­ta­nyes en la llu­nya­nia. Visca el Tour i visca la vida!