Hi ha una línia imaginària, com una mena de traç de ploma d’ànec amb tinta indeleble, que uneix les salines i els estanys del Mediterrani amb els arenals de l’Atlàntic; la platja de Grussan, dominada per una torre anomenada de Barba-rossa i la sorra blanca de Biscarròssa, en el límit on Aquitània deixa de ser un indret gairebé sòlid per esdevenir un mantell líquid i inquietant.

És un camí paral·lel a les muntanyes i als somnis, entre els Pirineus i els contes de fades, i solcat feixugament per l’anhel d’innumerables generacions. Amb el vent de cara o d’esquena han traslladat els homes i les dones les seves vides, de castell en castell, de temple en temple, d’obrador en obrador, de casa en casa. Han trescat per camps llaurats i per boscos fecunds, al llarg de rius d’aigua inquieta i de canals bordejats d’arbres de fulla caduca.

Els mapes dibuixen un camí sinuós entre Narbona, Carcassona, Castellnou d’Arri i Tolosa, és un fil prim que s’entortolliga amb les aigües de la Garona, tenyides de vermell de maó i de teula, i que segueixen cap a Montalban i Agen, per arribar finalment fins a Bordeus, on el riu agafa els tons definitius de conyac i de vi, abans de fondre’s en el verd profund de l’oceà Atlàntic.

Aquests dies els ciclistes han fet el camí contrari i avui són a Grussan. Després d’un dilluns de descans, el grup tornarà a pedalar, ara pel litoral narbonès cap amunt, intentant esquivar el Mistral, un vent que com tothom sap pot bufar en el moment i en la direcció més inesperats.

L’etapa comença a Grussan, ressegueix durant una estona tota la platja de Narbona i entra terra endins cap a Fleury i Besiers.

Besiers s’alça enmig de la plana damunt d’un turonet a la riba del riu Orb. Hi ha un pont-canal que transporta les aigües del canal del Midi d’un costat a l’altre, Pierre-Paul Riquet (1609-1680), enginyer i empresari que va dissenyar i construir el Canal du Midi, va néixer a Besiers. La ciutat va ser l’escenari d’un dels episodis més cruels de la croada albigesa duta a terme per les tropes franceses a Occitània, al crit de: «Mateu-los tots; Déu ja triarà», van massacrar gran part de la població el 1209. Jean Moulin també era de Besiers, president del Consell Nacional de la Resistència, company de l’Alliberament i mort sota tortura, al Panteó de París se li dedica un cenotafi; no havent estat mai identificat amb certesa el seu cos, l’urna només conté les “presumides cendres” de Jean Moulin. El seu pare era un poeta provençal i admirador de Frédéric Mistral, Jean Moulin va mantenir un vincle sincer amb la seva llengua familiar i parlava occità. Joan-Daniel Bezsonoff, va fer una descripció de la vida a Besiers durant la Segona Guerra Mundial i l’ocupació alemanya en el seu llibre Les amnèsies de Déu.

Tot seguit la cursa anirà fent tombs per l’Erau, un clima i un tipus de sòl que propicia una gran diversitat i àmplia gamma de varietats de vins com són els AOC Saint-Chinian, Faugères, Minervois, Llenguadoc i Clairette du Languedoc, Frontignan Muscat, Muscat Lunel, moscatell Mireval, moscatell de Saint-Jean-du-Minervois i picpoul de Pinet. És la terra de Válery i de Brassens, però l’etapa s’endinsa en el rerepaís, cap a Pezenàs i Gignac. Diu la llegenda que el dia de l’Ascensió de l’any 719, un ruc anomenat Martín va despertar els Gignacois amb el seu bram mentre els sarraïns estaven disposats a envair el poble. Alertats, els vilatans van repel·lir aleshores la invasió llançant arrels de trantanel als sarraïns. Ignorem els efectes que va produir als infidels la tal cosa, però a partir d’aquell moment el ruc es va convertir en l’animal totèmic de Gignac. Cada any, aquest esdeveniment se celebra el dia de l’Ascensió. L’ase és representat amb un vestit blau, rematat amb un cap les mandíbules del qual xoquen sorollosament i és passejat pels carrers de Gignac al so del pifre i del tambor envoltat de ballarins disfressats. Aquest espectacle és una tradició que es perpetua de generació en generació. La tradició va celebrar els seus mil tres-cents anys d’història el 2019.

I d’aquí anar fent, passant per Saint-Martin-de-Londres i Sommières, cap al Gard, el departament de Nimes. Aquí es feia antigament un teixit de cotó espès i fort, amb lligament de sarja, que s’utilitzava, especialment, en la confecció de roba de treball, pantalons, certes peces d’uniforme i que va acabar servint per produir els famosos texans que ara porta tothom. El nom habitual en català ha estat sempre teixit texà, però “denim” s’ha imposat recentment pel calc de l’anglès. “Denim” no vol dir altra cosa que “De Nimes”.

A Nimes s’han de veure les Arenes, l’amfiteatre romà –si no és un dia que hi hagi “corrida”– i també la Maison Carrée, el temple construït en temps d’Agripa, vestigis incommensurables del llegat romà. Joseph Roth va incloure Nimes entre les seves “ciutats blanques” i tot parlant de les Arenes i de les “corridas” que tant agraden als vilatans de la zona, deia: «Cap poeta d’aquest país no té res a objectar sobre les curses de braus. Molts les glorifiquen. No puc comprendre que existeixi un patriotisme o un geni incapaços de veure que es tracta d’una bestialitat».