Etapa 16. Grussan - Nimes

Hi ha una línia ima­ginària, com una mena de traç de ploma d’ànec amb tinta inde­le­ble, que uneix les sali­nes i els estanys del Medi­ter­rani amb els are­nals de l’Atlàntic; la platja de Grus­san, domi­nada per una torre ano­me­nada de Barba-rossa i la sorra blanca de Bis­carròssa, en el límit on Aquitània deixa de ser un indret gai­rebé sòlid per esde­ve­nir un man­tell líquid i inqui­e­tant.

És un camí paral·lel a les mun­ta­nyes i als som­nis, entre els Piri­neus i els con­tes de fades, i sol­cat fei­xu­ga­ment per l’anhel d’innu­me­ra­bles gene­ra­ci­ons. Amb el vent de cara o d’esquena han tras­lla­dat els homes i les dones les seves vides, de cas­tell en cas­tell, de tem­ple en tem­ple, d’obra­dor en obra­dor, de casa en casa. Han tres­cat per camps llau­rats i per bos­cos fecunds, al llarg de rius d’aigua inqui­eta i de canals bor­de­jats d’arbres de fulla caduca.

Els mapes dibui­xen un camí sinuós entre Nar­bona, Car­cas­sona, Cas­tell­nou d’Arri i Tolosa, és un fil prim que s’entor­to­lliga amb les aigües de la Garona, tenyi­des de ver­mell de maó i de teula, i que seguei­xen cap a Mon­tal­ban i Agen, per arri­bar final­ment fins a Bor­deus, on el riu agafa els tons defi­ni­tius de conyac i de vi, abans de fon­dre’s en el verd pro­fund de l’oceà Atlàntic.

Aquests dies els ciclis­tes han fet el camí con­trari i avui són a Grus­san. Després d’un dilluns de des­cans, el grup tor­narà a peda­lar, ara pel lito­ral nar­bonès cap amunt, inten­tant esqui­var el Mis­tral, un vent que com tot­hom sap pot bufar en el moment i en la direcció més ines­pe­rats.

L’etapa comença a Grus­san, res­se­gueix durant una estona tota la platja de Nar­bona i entra terra endins cap a Fleury i Besi­ers.

Besi­ers s’alça enmig de la plana damunt d’un turo­net a la riba del riu Orb. Hi ha un pont-canal que trans­porta les aigües del canal del Midi d’un cos­tat a l’altre, Pierre-Paul Riquet (1609-1680), engi­nyer i empre­sari que va dis­se­nyar i cons­truir el Canal du Midi, va néixer a Besi­ers. La ciu­tat va ser l’esce­nari d’un dels epi­so­dis més cru­els de la cro­ada albi­gesa duta a terme per les tro­pes fran­ce­ses a Occitània, al crit de: «Mateu-los tots; Déu ja triarà», van mas­sa­crar gran part de la població el 1209. Jean Mou­lin també era de Besi­ers, pre­si­dent del Con­sell Naci­o­nal de la Resistència, com­pany de l’Alli­be­ra­ment i mort sota tor­tura, al Panteó de París se li dedica un ceno­tafi; no havent estat mai iden­ti­fi­cat amb cer­tesa el seu cos, l’urna només conté les “pre­su­mi­des cen­dres” de Jean Mou­lin. El seu pare era un poeta pro­vençal i admi­ra­dor de Frédéric Mis­tral, Jean Mou­lin va man­te­nir un vin­cle sin­cer amb la seva llen­gua fami­liar i par­lava occità. Joan-Daniel Bez­so­noff, va fer una des­cripció de la vida a Besi­ers durant la Segona Guerra Mun­dial i l’ocu­pació ale­ma­nya en el seu lli­bre Les amnèsies de Déu.

Tot seguit la cursa anirà fent tombs per l’Erau, un clima i un tipus de sòl que pro­pi­cia una gran diver­si­tat i àmplia gamma de vari­e­tats de vins com són els AOC Saint-Chi­nian, Faugères, Miner­vois, Llen­gua­doc i Clai­rette du Lan­gue­doc, Fron­tig­nan Mus­cat, Mus­cat Lunel, mos­ca­tell Mire­val, mos­ca­tell de Saint-Jean-du-Miner­vois i pic­poul de Pinet. És la terra de Válery i de Bras­sens, però l’etapa s’endinsa en el rerepaís, cap a Pezenàs i Gig­nac. Diu la lle­genda que el dia de l’Ascensió de l’any 719, un ruc ano­me­nat Martín va des­per­tar els Gig­na­cois amb el seu bram men­tre els sarraïns esta­ven dis­po­sats a envair el poble. Aler­tats, els vila­tans van repel·lir ales­ho­res la invasió llançant arrels de tran­ta­nel als sarraïns. Igno­rem els efec­tes que va pro­duir als infi­dels la tal cosa, però a par­tir d’aquell moment el ruc es va con­ver­tir en l’ani­mal totèmic de Gig­nac. Cada any, aquest esde­ve­ni­ment se cele­bra el dia de l’Ascensió. L’ase és repre­sen­tat amb un ves­tit blau, rema­tat amb un cap les mandíbules del qual xoquen soro­llo­sa­ment i és pas­se­jat pels car­rers de Gig­nac al so del pifre i del tam­bor envol­tat de balla­rins dis­fres­sats. Aquest espec­ta­cle és una tra­dició que es per­pe­tua de gene­ració en gene­ració. La tra­dició va cele­brar els seus mil tres-cents anys d’història el 2019.

I d’aquí anar fent, pas­sant per Saint-Mar­tin-de-Lon­dres i Sommières, cap al Gard, el depar­ta­ment de Nimes. Aquí es feia anti­ga­ment un tei­xit de cotó espès i fort, amb lli­ga­ment de sarja, que s’uti­lit­zava, espe­ci­al­ment, en la con­fecció de roba de tre­ball, pan­ta­lons, cer­tes peces d’uni­forme i que va aca­bar ser­vint per pro­duir els famo­sos texans que ara porta tot­hom. El nom habi­tual en català ha estat sem­pre tei­xit texà, però “denim” s’ha impo­sat recent­ment pel calc de l’anglès. “Denim” no vol dir altra cosa que “De Nimes”.

A Nimes s’han de veure les Are­nes, l’amfi­te­a­tre romà –si no és un dia que hi hagi “cor­rida”– i també la Mai­son Carrée, el tem­ple cons­truït en temps d’Agripa, ves­ti­gis incom­men­su­ra­bles del lle­gat romà. Joseph Roth va incloure Nimes entre les seves “ciu­tats blan­ques” i tot par­lant de les Are­nes i de les “cor­ri­das” que tant agra­den als vila­tans de la zona, deia: «Cap poeta d’aquest país no té res a objec­tar sobre les cur­ses de braus. Molts les glo­ri­fi­quen. No puc com­pren­dre que exis­teixi un patri­o­tisme o un geni incapaços de veure que es tracta d’una bes­ti­a­li­tat».