Des de Rio he viscut tota una trajectòria esportiva. Han canviat moltes coses. La participació a Rio va ser com un premi. Va ser com l’inici de la meva carrera esportiva i em va projectar a convertir-me en una atleta professional. A partir d’aquí van ser cinc anys molt intensos. A Tòquio ja tenia expectatives més altes. Volia lluitar al màxim amb les millors atletes internacionals. Havia passat la covid-19 i va ser com un estira-i-arronsa. No en tinc molt bon record, perquè hi arribava amb molta més ambició, però el trajecte fins allà va ser molt bonic. Després de Tòquio tot va ser molt diferent perquè al cap de cinc mesos em vaig trencar l’isquio i ara, per mi, estic vivint una altra part. Ara soc una atleta més madura, amb més experiència i estic valorant moltíssim aquesta oportunitat, i el fet de ser aquí. El fet de gaudir de l’atletisme d’alt nivell als meus 34 anys, i tinc moltes ganes de ser a París, de gaudir-los, i sobretot arribar a la meta i treure’m l’espina de Tòquio [aleshores va ser vuitena en la primera eliminatòria]. I saber que, passi el que passi, aquell dia hauré donat tot el que tenia a la pista. Amb això estic treballant.

Jo hi arribo millor que mai, però el nivell del 1.500 m està en un moment estratosfèric. Vaig baixar dels 4 minuts per primera vegada. M’he convertit en la segona atleta d’aquí que ho aconseguia després de Natàlia Rodríguez el 2005, però amb aquesta marca estic en el 34è lloc del rànquing. El mig fons en l’atletisme ha entrat en una altra dimensió, està a un ritme accelerat. Jo estic en el meu millor moment, amb més experiència, més preparada, però en l’atletisme pot passar de tot, i també hi ha el factor sort que em pot anar a favor o en contra. L’objectiu és estar preparada per al que passi, adaptar-te a les circumstàncies i arribar el millor possible.

Sí, hi haurà tres eliminatòries inicials i les sis primeres de cadascuna d’elles accediran a les semifinals. Aquestes divuit atletes disposaran de 48 hores per preparar la cursa següent. Les eliminades quedaran repartides en dues sèries de repesca, les tres primeres de les quals completaran les 24 places de semifinalista. Les que segueixin aquesta via arribaran a les semifinals amb dues curses en dos dies consecutius a les cames. Teòricament jo entraria en aquesta franja. Si he d’arribar a la semifinal amb una cursa més contra rivals més fortes, que corren en 3:55, aquest sistema em perjudica. Abans hi havia tres eliminatòries inicials, les de més nivell quedaven més repartides. Ara les sèries seran més exigents i també hi haurà més densitat de corredores. A Tòquio potser m’hauria anat millor, però t’has d’adaptar i també hi juga una part d’atzar. A veure què passa. En tot cas, correré segur dos dies i gaudiré dos dies de l’experiència.

Aquest any després de l’europeu de Roma ha estat realment el primer que m’he plantejat baixar de la barrera dels 4 minuts. L’any passat sí que vaig córrer en 4:00.13 en la semifinal del mundial de Budapest, però en aquell moment no em veia tan capaç d’aconseguir-ho. Allà se’m van alinear els astres i vaig fer molt bona cursa, però no era un dels objectius. Aquest curs em trobo millor, estic fent entrenaments diferents, em veig més capaç i preparada. Realment en la Lliga del Diamant de París sabia que era una gran oportunitat i va ser la primera vegada que em vaig plantar a la pista amb aquest repte. Per això no em va fer tanta il·lusió com quan vaig baixar dels 2 minuts en 800 m, perquè aleshores feia trenta curses que ho provava i no ho aconseguia. A París era conscient de quin era el rècord d’Espanya, però quan vaig arribar a meta vaig estar supercontenta i orgullosa perquè sé que al final els rècords es baten, i baixar dels 4 minuts ja em quedarà per sempre, com haver baixat dels 2 minuts en 800 m. Estic satisfeta d’aquest resultat i si tinc l’oportunitat de córrer després dels Jocs intentaré rebaixar el rècord, lògicament. Ara sí que veig que està dins de les meves possibilitats, sempre que no el batin abans la Marta Pérez o l’Águeda Marqués, que també estan en disposició de fer-ho.

És una satisfacció per a mi, que m’ho emporto per sempre, però tampoc ho vaig pensar a escala global. Sé que estic a la part final de la meva carrera esportiva, però la sensació de plenitud de dir que he trencat aquestes barreres ho valoro com una cosa personal, no com a comparativa amb d’altres.

No, però en aquest sentit tampoc ha estat un objectiu. Sempre he anat any a any. El campionat d’Espanya m’agrada molt, és molt atractiu i he tingut molta sort de la competència durant molts anys en els 1.500 m. Les meves rivals m’han motivat i m’han fet millor atleta. He estat molt afortunada de compartir-ho amb gent que m’ha fet especial aquesta competició perquè mai han estat títols regalats. Sempre he hagut de lluitar, la cursa ha estat igualada, i això els fa més especials per a mi, més que la xifra que pugui quedar anotada.

Sobretot amb la Marta perquè l’Águeda és d’una altra generació, nou anys més jove que jo. L’Águeda és el relleu, i sempre dic que el dia que em guanyi he begut oli perquè potser no puc tornar a girar la truita en cap moment. Ella puja i jo baixo. La meva màxima contrincant sempre ha estat la Marta, i tinc la sort de tenir una bona relació amb ella, i cent per cent segur que m’ha fet millor atleta.

A veure, és un tema que se n’ha parlat molt. Cada federació opta pels criteris interns que estableix el seu director tècnic perquè no hi ha gaire diàleg amb nosaltres. La federació espanyola ja fa un parell d’anys que va establir aquestes marques de competitivitat. Trobo bé que hi hagi marques que facin que els atletes hagin de demostrar que estan en forma, hagin de marcar un nivell, però també és veritat que s’han de tenir en compte les circumstàncies de cadascú, un criteri subjectiu. Trobo a faltar un tracte més humà amb l’esportista, això ho intentaria canviar. Als atletes ens afecten molt totes aquestes coses en tots els sentits. És la nostra feina, ens hi va molt si hi participem, si som olímpics, si competim en l’europeu. Al final, és un moment en la nostra vida que potser ja no torna mai més. Crec que la part personal i la humana podria ser diferent, però al final cadascú té la seva opinió.

Volo cap a París el dia 3 d’agost, un parell de dies abans de competir. Després de les Lligues del Diamant de París i de Mònaco, em vaig estar una setmana entrenant per aquí, entre Banyoles [la foto es va fer el dijous 18 de juliol] i Olot, i des del dia 19 de juliol i durant deu dies que m’estic de concentració a Andorra, a fer semialçada, a fugir de la calor, però sobretot a buscar descans, recuperació, entrenaments de qualitat, desconnectar una mica de casa i poder-me centrar en el que és important, ara mateix. Tornaré a casa tres dies abans de volar cap a París per canviar maletes. La feina bàsicament ja està feta i ara és qüestió de treballar els aspectes de qualitat per arribar mentalment preparats.

No m’ho estic plantejant, però sempre havia tingut els Jocs Olímpics de París a l’horitzó. Volia arribar-hi perquè és una gran cita, perquè és a prop de casa, per Tòquio, per tot, per poder-ho compartir, perquè tenia ganes de viure uns Jocs a Europa i no els havia viscut mai. I perquè realment em veia preparada. No sabia si hi arribaria perquè després de la lesió van canviar moltes coses. Jo l’únic que tenia clar és que volia competir fins que el meu cos em deixés i arribar, sobretot, al nivell que havia tingut abans, perquè al final és el que a mi m’agrada, i el que val la pena. I la veritat és que aquest últim mig any m’estan sortint molt els resultats, m’estic trobant millor que mai, però al final el meu cos té més dolors, tardo molt més a recuperar-me dels entrenaments de qualitat, la intensitat que em requereix preparar un 1.500 m em deixa fotuda en molts sentits, i això abans no em passava. Ara les competicions em passen més factura i he d’anar més amb compte. He hagut d’adaptar molts entrenaments a això, a prevenir tant el sistema nerviós com temes físics. No és que digui que em retiraré l’any que ve, ni de bon tros, però sí que és veritat que m’he de deixar portar una mica per veure com em trobo. El que tinc clar és que si segueixo ha de ser com aquest any, al cent per cent, perquè és el que a mi m’agrada.

Ella és la favorita, lògicament, però al final ja s’ha vist moltes vegades que un campionat internacional, sense llebres, no és el mateix que un míting. S’ha de veure com anirà la cursa i en la Lliga del Diamant l’australiana Jessica Hull va quedar a un segon d’ella. Potser la cursa no és tan ràpida des del primer metre i aleshores amb un canvi de ritme també canvien les expectatives. S’han vist finals molt diferents en els últims anys, s’han de passar tres eliminatòries, i a veure quines atletes corren la final. Encara que sigui la favorita, ni si guanya s’ha de dir que ja se sabia, ni si perd que ha estat una decepció perquè haurà de lluitar amb la pressió, amb la condició de favorita i ha de plantejar la cursa que serà la més important dels últims tres anys de la seva vida, i això és molt difícil.