Remco Eve­ne­poel (2000), ter­cer de la gene­ral del Tour en el seu debut a la cursa que es va aca­bar avui fa quinze dies, per pri­mer cop a Niça i no a París després de 110 edi­ci­ons arri­bant a la capi­tal fran­cesa, con­ti­nua fent història i en només una set­mana s’ha con­ver­tit en el pri­mer home que gua­nya l’or olímpic en con­tra­re­llotge i ruta. Un doblet en car­re­tera que només havia acon­se­guit la neer­lan­desa Leon­tien Zij­la­ard, a Syd­ney quan el campió del món fa dos anys i de con­tra­re­llotge l’any pas­sat no feia ni nou mesos que havia nas­cut. El belga, que també té dos Monu­ments –Lieja–, una gran –Vuelta– i que ha gua­nyat una crono en les tres cur­ses de tres set­ma­nes, a més de la Clàssica de Sant Sebastià tres cops –el pri­mer el 2019– va gua­nyar la cursa de fons, de 273 quilòmetres i 2.800 metres de des­ni­vell posi­tiu acu­mu­lat amb sor­tida i arri­bada a Tro­ca­dero, amb la torre Eif­fel al fons d’una imatge per a la història.

Eve­ne­poel es va que­dar sol a 15 quilòmetres de meta i mal­grat pun­xar a 4, havent de can­viar la bici a 3,8, km per una pun­xada, arri­ba­ria amb 1:11 de marge res­pecte de Valen­tin Mado­uas, l’últim que va acon­se­guir aguan­tar-li la roda fins a la pri­mera pujada en l’apro­xi­mació al dar­rer dels tres pas­sos per Mont­mar­tre (1 km al 6,5% i amb llam­bor­des), i que acon­se­guia la pri­mera de les dues meda­lles fran­ce­ses perquè el més ràpid d’un grup de set per­se­gui­dors era Chris­tophe Laporte. Mat­hieu van der Poel (Països Bai­xos) ho havia inten­tat dos cops, sem­pre amb el belga Wout van Aert repli­cant-lo en una cursa amb només 90 par­ti­ci­pants i sense comu­ni­cació entre els cor­re­dors i els cot­xes dels equips.