Les cata­la­nes Maica García (33), Laura Ester (34) i Anni Espar (31) i la madri­le­nya Pili Peña (38) són les úniques super­vi­vents d’aquell equip iniciàtic que ara fa dotze anys va sor­pren­dre tot­hom amb la con­se­cució de la meda­lla de plata en els Jocs Olímpics de Lon­dres. Ahir al mig­dia van ater­rar a l’aero­port del Prat sense aca­bar de tocar de peus a terra. Encara són a dalt d’un núvol, inten­tant assi­mi­lar que, després de les pla­tes de Lon­dres i Tòquio, ara ja són cam­pi­o­nes olímpi­ques. La ter­cera final va ser la bona i van tocar el cel amb un par­tit per emmar­car con­tra Austràlia (9-11). “Aquesta meda­lla ho suposa tot. Estic pletòrica. Era la cirera que em fal­tava i con­ti­nuo encara en un somni. Neces­sito temps per assi­mi­lar-ho. Cada vegada que miro la meda­lla l’haig d’aga­far, de tocar. Estic super­feliç”, repe­tia Maica, deter­mi­nant com sem­pre en la posició de boia i autora de gols deci­sius, espe­ci­al­ment en la semi­fi­nal con­tra els Països Bai­xos, resolta en els penals, i en la final con­tra Austràlia.

Ahir, amb l’expe­dició d’arri­bada, no hi havia la por­tera Laura Ester, que des de la ban­queta –la majo­ria de par­tits els va jugar Mar­tina Terré (21) de titu­lar– va viure molt emo­ci­o­nada el desen­llaç de la final, sense poder repri­mir les llàgri­mes, i que va dema­nar permís per avançar la tor­nada per des­plaçar-se al poble de Peñaparda (Sala­manca), d’on és ori­ginària la seva mare. Ester, com les altres tres juga­do­res de l’equip de Miki Oca que superen les tres dècades, ha vis­cut i gau­dit inten­sa­ment la seva quarta par­ti­ci­pació olímpica. Ara, amb calma, tindrà temps per medi­tar el seu futur després d’haver tan­cat una etapa de catorze tem­po­ra­des al CN Saba­dell.

Maica recor­dava ahir el procés de crei­xe­ment d’una selecció que el 2012 s’estre­nava en uns Jocs fins que, tres cicles olímpics després, ha arri­bat al cim. “D’un equip a l’altre, ha can­viat l’experiència i la vete­ra­nia, perquè el 2012 totes érem debu­tants. Ningú havia vis­cut uns Jocs. Era el pri­mer cop que la selecció espa­nyola s’hi clas­si­fi­cava i ho vam viure com un premi. Real­ment no aspiràvem a l’or i la plata va ser com un premi per a tota aque­lla gene­ració. També ho vam gau­dir moltíssim. Ara som molt cons­ci­ents de l’equip que tenim. S’estan fent molt bé les coses, hem tre­ba­llat molt bé i ens mereixíem aquest or”, sen­ten­cia. Anni Espar també obria el focus i remarca l’evo­lució que ha vis­cut aquest esport al país i en l’àmbit inter­na­ci­o­nal: “Només cal mirar els clubs i com­pro­var les nenes que juguen avui a water­polo, i les que ho feien dotze anys enrere. El crei­xe­ment ha estat expo­nen­cial. A més, el water­polo també ha can­viat molt. Tot ha millo­rat; els sis­te­mes d’entre­na­ment, la manera d’ana­lit­zar els rivals... Són peti­tes coses, petits detalls que fan la diferència.” Tant Maica com Anni coin­ci­dei­xen que l’aposta dels clubs cata­lans pel water­polo ha estat clau en aquest crei­xe­ment. Només cal recor­dar que l’Astral­pool CN Saba­dell ha con­que­rit aquest curs la seva setena Cham­pi­ons, men­tre que el CN Sant Andreu va ser ter­cer; el CN Mataró, quart, i el CN Ter­rassa va que­dar a les por­tes de la fase final.