Sempre explico que el meu cas és atípic perquè als anys noranta la sincro era un esport molt desconegut. La meva mare va ser nedadora de sincro, de les primeres de Catalunya, al CN Kallípolis. Després va ser entrenadora i va formar part de la junta del club molts anys. Ella em va fer viure aquesta passió per un esport que em semblava meravellós: ballar i dins l’aigua. Jo sempre havia tingut inquietuds amb ballar, moure’m, el ritme… I va ser una mica qui m’hi va portar.

No recordo un moment particular. Recordo a l’institut anar sobrepassada i en el moment en què a 3r d’ESO em van seleccionar al centre de tecnificació, a la Blume (INS Joaquim Blume), vaig dir: d’acord, si ho puc fer així, m’hi puc dedicar. Allà hi havia molta formació per preparar-nos com a esportistes.

A les 8 h érem a l’aigua, començàvem amb natació per entrar i després fèiem gimnàs, potser fèiem una hora de ballet, gimnàstica artística o gimnàstica física, aquestes tres coses. En la pretemporada fèiem més coses com anar a córrer o fer entrenament en altitud. Després anàvem a l’aigua, esmorzàvem i tornàvem a l’aigua tot el matí on estàvem fins a les 14 h fent coreografies. Després tenies dues hores per dinar, descansar, anar al fisio o estudiar i, en acabat, altre cop a l’aigua fins a les 20 h.

Per això no anava gaire a classe [riu]. A vegades tenia alguna tarda lliure, però la tònica era anar a la universitat a parlar amb els professors i anar amunt i avall demanant apunts. T’entrenes deu hores al dia durant sis dies a la setmana i potser dissabte t’entrenes un xic menys, depèn de l’època. Estudiar era l’única manera d’assegurar-se alguna cosa després, però vaig tardar molt a acabar la carrera perquè algun any que tenia mundial, Jocs o alguna cosa important no em matriculava.

Tinc el record de tenir molta il·lusió d’entrar en un equip molt motivat en què vam fer coreografies increïbles i que estàvem disposades al que calgués. Que això també és heavy. Hem viscut situacions de molt autoritarisme, en aquest esport. Al principi recordo pensar que hi havia ties amb trenta anys i que havien estat entrenant tot el meu recorregut vital, perquè jo en tenia divuit. Per tant, tocava posar-se les piles. A l’aigua totes les de l’equip han d’estar al nivell de la millor, perquè tu sortiràs a nedar i ningú ha de saber que tens menys recorregut. Va ser dur, però tenia molta predisposició a poder estar a l’altura per nedar.

Sí, de fet tinc la sort d’haver tingut companyes amb qui fins i tot en moments d’haver de competir per una plaça ens ho hem pres amb esportivitat i ens hem respectat moltíssim. Crec que també ens ha unit la diversitat. És un esport molt dur i vius tantes situacions límit que només ho pots superar de veritat si fas pinya. A vegades també davant les entrenadores, perquè és un esport en què has de fer coses tan inhumanes com aguantar la respiració o portar el cos a uns límits de flexibilitat molt bèsties. I la nostra experiència com a nedadores és que la majoria d’entrenadores han hagut de ser molt tiranes per imposar aquest règim. Això és així.

A la piscina hem viscut mètodes molt autoritaris. Moltes companyes han acabat amb trastorns alimentaris i amb assessorament psiquiàtric… Què passa? Que d’això en parles amb altres nedadores de tot el món i hi ha la mateixa realitat. Aleshores el que veig és que hi hauria d’haver molt més control de les federacions.

Les entrenadores justifiquen aquests greuges amb la premissa de tenir èxits, però no hi ha hagut figures que ho regulin i que hi posin límits. Aleshores, tot ha recaigut en l’espai privat dels entrenaments i que passi el que hagi de passar. Que estàs malalta a 40 de febre? Tenim entrenament i t’has d’acostumar a competir en qualsevol circumstància. T’has trencat la cama i has de fer recuperació? Doncs l’equip mèdic potser diu que han de ser vuit mesos, però si l’entrenadora diu una altra cosa, l’última paraula la té ella. Sí, tenim uns especialistes en nutrició que ens acompanyen, ens fan dieta, per estar sanes, fortes, primes… Sí, però cada nit us pesaré a la bàscula i si no estàs en el pes que dic… fes-t’ho com vulguis. Teníem tot de professionals de molts àmbits diferents a la nostra disposició, però hi ha buits on no se sap què passa. I qui respon? Aquesta és la pregunta.

Crec que passen moltes coses. Primer passa que tu has triat estar allà, dins els marcs d’un sistema, saps que és un esport d’alta competició, saps què suposa, i ser dissident o qüestionar les coses et pot fer perdre el teu lloc a l’equip i que ningú s’assabenti del motiu. Pots perdre el que estàs cobrant o perdre el teu somni que és fer unes coreografies increïbles amb les teves companyes i anar a les competicions més importants del món i lluir-les. També pots perdre la confiança en tu mateixa, perdre tot el que has desenvolupat en la pràctica esportiva: seguretat, empoderament… No és tan fàcil.

En l’esport d’alt rendiment saps que ho portes tot al límit tota l’estona, cos i ment. I crec que hi ha una part que saps que has de passar per l’adreçador, perquè és així. L’esport d’elit no és anar a jugar i passar-ho bé. Nosaltres ens ho vam passar bé, però no hi vas per això. També hi ha una part de no ser conscients de com n’era, de nociu, i tampoc voler-ho saber. Perquè crec que si n’ets conscient no ho pots suportar. Per què t’has d’entrenar amb febre? Doncs perquè si el dia de la competició tens febre, has de competir. I si se t’ha mort el pare, també hauràs de competir. Aleshores, et fas conscient d’això, saps que constantment et porten al límit i has de veure si pots arribar-hi o no. I aquí és on cadascú ha de fer una reflexió individual.

Justament vinc de dinar amb una companya d’equip, Paula Klamburg [entrenadora de la selecció australiana], que forma part d’aquell grup de nedadores que són la generació de noves entrenadores. I sovint pensem què fer per no reproduir el que hem après. La majoria té clar que ho vol fer diferent, i ara estan en aquest camí, de portar els seus equips a llocs increïbles fent les coses diferents. Veient que les companyes ho estan fent em porta a pensar que crec que hi pot haver canvis. Tot i això, és un esport de molta disciplina, molta exigència... És complicat.

Volia anar als Jocs de Rio. Vaig sortir dels Jocs de Londres amb aquesta idea, era gairebé com una droga. Érem un equip molt fort, molt unit, molt carismàtic. Quan no ens vam classificar vaig ser conscient que no ens ho mereixíem aquella vegada, i sentia que no em volia quedar fent una cosa que no m’estava agradant. I això que em quedava molt encara. Les entrenadores ens van insistir que ens quedéssim, però vam dir que només érem capaces de quedar-nos si ens garantien un sou (perquè com que no ens havíem classificat, no teníem beca), i des de la federació ens van dir que no tenien cap partida per a això. I com que ens van dir que no, ens vam acomiadar.

Després de deixar-ho em costava molt seure en una cadira sis o vuit hores. He estat molts anys en un medi ingràvid i m’ha costat molt sortir de l’aigua i tocar de peus de terra. Sempre he tingut clar que la sincro s’acabaria, per a mi era una etapa, no me’n penedeixo però era una etapa. Ara bé, en l’esport et donen moltes eines de resiliència i adaptació.

Pel que fa a les seqüeles físiques, m’ha deixat dues hèrnies discals i una protusió des dels vint anys. Sempre m’he de mantenir forta perquè si no la columna no em sosté. I tinc moltes companyes s’han hagut d’operar: espatlles, genoll, maluc... De les psicològiques diria que una vinculació molt forta amb l’exigència i, tot i que és divertit competir en uns marcs, he hagut de saber on es competeix i on no. M’ha ajudat a entendre que el sistema també ens fa competir, però ningú t’ho explica. I també seqüeles d’haver acompanyat companyes en situacions molt delicades de salut mental.

Un dels principals problemes de la sincro és la pressió estètica i com es treballa amb les joves, noies que des de petites se les fa estar molt primes. Hem exportat el cànon de la bellesa i la feminitat en l’esport i s’han generat pràctiques molt negatives de no seguir els consells dels professionals per estar primes, comentaris nocius de les entrenadores, minvament de la confiança... He acompanyat molts casos així i penso que potser caldrien formacions en clubs i federacions per canviar-ho. M’agradaria contribuir per generar aquest canvi. Crec que cada esport té la seva corporalitat, en sincro és la feminitat extrema, i no s’explica prou com n’és de difícil arribar-hi.

En primer lloc cal revertir la falta de recursos i estructura que arrossega la sincro, com a esport històricament femení, minoritzat i professionalitzat recentment. Això ha de passar als llocs de gestió esportiva, perquè a cada piscina les entrenadores rebin formació sobre pedagogies amb perspectiva de gènere i feminista, i el suport necessari per acompanyar els processos amb nutricionistes. I després crec que les persones que hem format part d’aquest esport ens hem de fer càrrec de la responsabilitat de deixar-lo millor per a les que venen. Com a periodista i militant del moviment popular procuro difondre aquesta crítica i plantejar alternatives en articles o en taules rodones, fins a casals i ateneus.

Crec que està molt connectat amb el compromís i la disciplina per aconseguir canvis. I que els valors de la transformació social els porto amb mi des de sempre. Sempre m’he mogut en un entorn polititzat. El meu pare [Ramon Basiana, president de la Federació Catalana de Patinatge entre 2002 i 2021] va defensar internacionalitzar el patinatge català en un moment que no era còmode el sentiment independentista. O la meva mare [Antònia Cañellas] treballant a l’Ajuntament ha defensat sempre un esport que pugui practicar tothom. A Cassoles, al barri, em vaig apropar a la gent que lluitava contra les violències masclistes, per tenir un habitatge digne, per tenir espais autogestionats, i em vaig implicar per tirar-ho endavant. Com a nedadora també tenia aquestes inquietuds, però no les podia desenvolupar.

Crec que quan practiques esport d’elit es generen una sèrie de privilegis. Gaudim de molt més reconeixement que altres feines que són molt més importants per a la societat, com les treballadores de la llar, que sostenen moltes coses. En aquesta societat està descol·locat el valor del treball i les funcions socials. Per mi ha estat un privilegi dedicar-me a viure per entrenar-me, però potser no calien tantes visites a la Zarzuela a fer el paper. A mi la bandera espanyola mai m’ha representat, però era l’espai de més nivell per fer-ho. Jo mai m’he sentit còmoda en aquest món d’excessos.

Crec que la gent està condicionada, depèn d’un salari, és pràcticament una posició social i costa molt que els esportistes es pronunciïn per la por de perdre això. I em sembla legítim. També falta la consciència de classe treballadora en l’esport per defensar les condicions d’inseguretat que ens trobem. Sovint no tens un salari fix, no firmes un contracte amb unes condicions laborals, no hi ha sindicats... Si ja costa que la gent s’organitzi en el món laboral, imagina’t en un entorn així.

Dins l’esport he viscut molta diversitat de situacions, des de terrorífiques fins a meravelloses. Totes les abraço i formen part de qui soc, però sí que canviaria moltes coses del sistema i de com funciona.

Refugi. A l’aigua no hi ha soroll, és un espai on pots fer coses i ningú se n’assabenta. A més a més, ballar a l’aigua per a mi és un alliberament brutal.