Atletisme

Luz Marina Velásquez

Atleta màster

“Confio poder córrer maratons quan arribi als vuitanta”

“A la primera cursa m’hi vaig apuntar amb 15 dies d’antelació, vaig anar a provar i la vaig acabar amb bon temps”

“A les maratons de Tòquio i Sydney només érem 10 persones de 70 anys i jo, l’única dona d’Espanya”

Patrocini
Si tingués 40 anys no tindria límits, però soc conscient de la meva edat. Hi vaig amb tot, però amb tot el que puc

No se li acaba l’ener­gia. Té 70 anys i arriba ves­tida d’esport, amb una mot­xi­lla on duu totes les meda­lles que ha acon­se­guint fent cur­ses. No pesen poc. Va començar a córrer amb 55 anys i els últims deu ha superat tres rep­tes majúsculs: aca­bar les sis majors, les mara­tons més impor­tants del món, les sis super­halfs, les mit­ges mara­tons més impor­tants del món. I ara, també les cinc mit­ges mara­tons més impor­tants d’Espa­nya.

Com es troba avui?
Una mica can­sada. Ahir no em vaig entre­nar, però diu­menge vaig fer la Beho­bia, la cursa amb què vaig com­ple­tar el cir­cuit esta­tal Plàtan de Canàries. Ja l’havia fet tot, però no em va comp­tar per la pandèmia.
I com va anar?
Superbé, perquè va fer un temps fantàstic.
Perquè no és el pri­mer cop que l’ha fet, oi?
No, aquesta és la quarta o la cin­quena que faig.
Com comença la seva història amb l’atle­tisme?
Una mica per casu­a­li­tat. Sem­pre havia fet la cursa del Corte Inglés i la de la Mercè amb el meu fill quan era petit. Després ja em vaig anar ani­mant i vaig fer la pri­mera mitja marató a veure si aca­bava, i va anar molt bé. Lla­vors ja va ser una rere l’altra. Un camí de pro­var sen­sa­ci­ons, però sem­pre com a excusa per vin­cu­lar-ho al turisme.
I va ser tot un camí de coin­cidències…
Sí, la pri­mera marató em sem­blava que no estava pre­pa­rada. Abans de la cursa feien unes pro­ves de 30 km per pro­var-se. Vaig anar-hi i vaig aca­bar bé, sal­tant, xiu­lant, i vaig dir: “Ah, doncs si és això, m’apunto.” Em vaig apun­tar amb 15 dies d’ante­lació, quan el nor­mal és pre­pa­rar-se qua­tre o sis mesos abans. Vaig anar a pro­var i la vaig aca­bar i amb bon temps.
Perquè sem­pre ha aca­bat totes les cur­ses.
Totes. Aquest any a la mitja marató de Madrid vaig tenir una bai­xada de sucre, però vaig aca­bar. No m’importa el temps però sí aca­bar-les.
I tot comença amb el seu fill.
Sí a par­tir de lla­vors he anat fent sola i por­tant-hi també els nets, cadascú amb el seu temps. Els meus nets sem­pre em diuen: “Àvia, si vas molt lenta!” [riu].
I viat­gen tota la família?
No, no, la boja soc jo [riu].
Deu ser l’única de la seva edat?
En alguna cursa sí. A Tòquio i a Syd­ney, era l’única dona d’Espa­nya de setanta anys i érem només unes deu per­so­nes de setanta.
Com comença el repte de fer les millors mara­tons del món?
El 2018 vam anar amb el meu fill a fer una marató al Sàhara. I després vaig dir: “Va, m’animo.” El 2019 vaig fer la marató de Nova York. El 2020 un parell més, i el 2021 tres o qua­tre, però no em van valer per la pandèmia i vaig haver de repe­tir. El 2022 vaig anar a Chi­cago i a Bos­ton. El 2023 a Lon­dres, Car­diff, Copen­ha­guen i Lis­boa. I el 2024 he fet Tòquio, Syd­ney, Beho­bia i ara València.
També ha pro­vat algun tri­atló.
Sí, dos o tres, però vaig tenir un acci­dent i em van tocar tres ope­ra­ci­ons. Lla­vors ja vaig deci­dir que córrer i prou.
Nor­mal­ment quin temps fa?
En una marató [42,195 km] estic entre 4h10 i 4h50. En cap he pas­sat de les 5 hores. La millor que he fet ha estat amb 4h10. I en la mitja marató [21,097 km] he fet uns 1h 54’ en la millor.
Té comp­ta­des totes les cur­ses que ha fet?
Sí, unes 720 en 15 anys.
Va començar força tard. Costa notar millo­res?
Costa, costa molt. Perquè els joves es recu­pe­ren molt ràpid. Jo no vaig al seu ritme dins les meves pos­si­bi­li­tats i intento, sem­pre que puc, fer una mica més, però és com­pli­cat.
Com s’entrena?
No tinc entre­na­dor perquè soc molt desor­de­nada. I no m’he tan­cat en una sola distància, faig de tot, i és difícil per­so­na­lit­zar els entre­na­ments. En la mesura que puc. Gene­ral­ment m’entreno els dimarts, dime­cres i dijous i, depèn de les cur­ses també els caps de set­mana.
Ara està jubi­lada, però quan va començar ja ho estava?
Abans era impos­si­ble. Viat­java molt per feina també. Un cop em vaig jubi­lar aquesta ha estat la meva via d’esca­pa­ment.
I després de tot això, quin és el seu objec­tiu?
Ja he aca­bat les més impor­tants i per tant ara vaig a les ciu­tats que em cri­din més l’atenció. Miami, que sem­pre coin­ci­deix amb Bar­ce­lona, m’agra­da­ria.
Què és per a vostè l’atle­tisme?
És lli­ber­tat. És passió. És il·lusió. No és fàcil, t’has d’esforçar molt, però la satis­facció de quan aca­bes ho val tot. A mi em dona pau, ale­gria, vida. I a més, he cone­gut molta gent arran d’això, i és fantàstic com­par­tir-ho.
Es posa data límit?
Men­tre el cos i l’eco­no­mia m’ho per­me­tin vull anar con­ti­nu­ant. No et pen­sis, eh, el meu genoll [riu], però men­tre pugui seguir amb con­di­ci­ons, em fa molt feliç.
Perquè té clars els seus límits...
Sí. És impor­tant. Si tingués 40 anys no en tin­dria cap, però soc cons­ci­ent de la meva edat. I vaig amb tot, però tot el que puc. Cada cop vaig més rela­xada perquè no em vull tren­car. Espero amb 80 anys, si encara hi soc, con­ti­nuar fent mara­tons.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)