“Amb l’emoció des­bor­dada i amb gran goig i satis­facció, us comu­ni­quem que Cata­lu­nya ha asso­lit avui el sos­tre del món a les 18 hores 20 minuts, hora de Pequín. Després de 15 hores d’esca­lada, els cata­lans Òscar Cadi­ach, de Tar­ra­gona, Antoni Sors, de Sant Vicenç de Mon­talt, i Car­les Vallès, de Bar­ce­lona, amb els nepa­le­sos Shambu Tamang, Ang Karma i Narayan Shres­tra han tre­pit­jat el cim de l’Eve­rest on han romàs durant una hora. Dalt del cim, one­gen ja les ban­de­res de Cata­lu­nya, Caixa de Bar­ce­lona i la de la Bar­ce­lona Olímpica del 1992. Òscar Cadi­ach ha lle­git ínte­gra­ment el poema de Joan Brossa que ha col­pit la mun­ta­nya i els nos­tres cors. Des del camp base, s’ha tramès per ràdio l’himne de Cata­lu­nya, que ha res­so­nat dalt del cim als vents del Tibet i del Nepal. [...] Visca Cata­lu­nya! Visca el mun­ta­nyisme català! Amunt, amunt, amunt!” El text ante­rior és un frag­ment del comu­ni­cat que l’ofi­cina de premsa de Caixa de Bar­ce­lona va difon­dre.

L’endemà, el diari Avui titu­lava a pri­mera pàgina: “La ban­dera cata­lana oneja a l’Eve­rest, sos­tre del món”. El diari fins i tot dedi­cava l’edi­to­rial a la pro­esa i tor­nava a des­ta­car que “plan­tar la ban­dera qua­dri­bar­rada, lle­gir un poema fet exprés de Joan Brossa, escol­tar el ressò del nos­tre himne naci­o­nal, Els sega­dors, al punt més alt de la Terra hau­ran estat moments que, com diu bé el tele­grama anun­ci­a­dor de la victòria, «han col­pit la mun­ta­nya i els nos­tres cors», han col­pit també tot un poble que des de feia anys anhe­lava aquest èxit ara asso­lit; el mun­ta­nyisme català i amb ell el seu poble i les seves ins­ti­tu­ci­ons també han gua­nyat l’Eve­rest, objec­tiu som­niat des de feia molts anys, ara fet final­ment rea­li­tat”. Els pro­ta­go­nis­tes de l’èxit van ser rebuts, alguns dies, després amb honor per la mul­ti­tud.

La reper­cussió que va tenir la notícia a la premsa cata­lana con­tras­tava amb l’escàs interès que va demos­trar l’espa­nyola. Alguns dies després, en la seva columna periòdica, Josep Maria Espinàs es feia ressò d’aquest buit infor­ma­tiu i des­ta­cava que “aquesta mena de menys­preus o de sig­ni­fi­ca­tius silen­cis que es mani­fes­ten en altres oca­si­ons sem­blants irri­ten encara molts cata­lans. Jo he après a no immu­tar-me, ben al con­trari: he après a valo­rar aques­tes reac­ci­ons com a «indi­cis raci­o­nals de dife­ren­ci­ació naci­o­nal». Indi­cis pro­por­ci­o­nats, sense ado­nar-se’n, pels matei­xos que diuen que tots som uns, però saben que no, i així s’explica com actuen”. El diari ABC, tal com recor­dava Espinàs, no va donar compte de la pro­esa fins alguns dies després, i, quan va fer-ho, va ser d’una manera retros­pec­tiva i indi­recta: “Els mem­bres de l’expe­dició espa­nyola que van arri­bar, el dime­cres, al cim de l’Eve­rest estan nego­ci­ant amb un equip japonès la pos­si­bi­li­tat de fer un segon atac.” Algu­nes pàgines més enllà, el rota­tiu monàrquic es tor­nava a refe­rir a l’ascensió, però només per recor­dar el pre­ce­dent basc i el fet que “en tots dos casos, l’oblit de la ban­dera espa­nyola sem­bla deli­be­rat”. Evi­dent­ment, no calia fer un repor­tatge de recerca per deduir que no s’havien dei­xat la ban­dera espa­nyola a Cata­lu­nya, ni l’havien requi­sada a l’aero­port, ni tam­poc l’havien obli­dada al camp base. L’oblit era, com es poden ima­gi­nar, ben “deli­be­rat”.