El figuerenc Joel González, de 22 anys, va obtenir en una final espectacular l'or que havia anat a buscar amb tota determinació a Londres. Doble campió mundial i europeu, l'empordanès va certificar el número u que acredita en el rànquing en la categoria de menys de 58 kg amb el títol olímpic, l'únic que li faltava a la col·lecció, al tatami d'Excel South Arena de la capital britànica. González es va jugar el màxim guardó amb el coreà Daehoon Lee, amb qui no s'havia enfrontat mai perquè habitualment competeix en la categoria de menys 63 kg (en els Jocs Olímpics les categories s'agrupen).

El taekwondista català va prendre el comandament des de l'inici i la seva victòria final no va tenir discussió (17-8). González no va tardar a impactar el peu a la cara del contrincant i va resoldre el primer assalt amb un parcial de 5-2. Lee va retallar distàncies (5-4), però el figuerenc va aprofitar un descuit del seu rival per tornar a atacar-lo de ple en els segons finals del segon assalt (8-4). En l'últim, González va mantenir en tot moment a ratlla el coreà, molt castigat físicament, i va sentenciar la victòria amb un gran ventall d'impactes. “Venia amb els deures fets i per fi s'ha fet justícia amb el taekwondo, perquè tenim un nivell internacional molt alt, però ens faltava aconseguir les medalles olímpiques”, es va reivindicar.

Fins a arribar a la final, el lluitador empordanès va fer un torneig en progressió, superant consecutivament el suec Uno Sanli (7-6), l'australià Safwan Khalil (5-3) i el jove colombià de 19 anys Óscar Muñoz (13-4) en les semifinals. Aquesta era la valoració que en feia abans d'abordar la gran final: “La veritat és que el nivell dels setze que som aquí és bastant alt, però jo m'estic sentint bastant còmode des del principi. En el primer combat he comès una errada i he estat a punt de pagar-ho molt car, en el segon era un rival molt complicat, que ja m'havia guanyat una final, i en el tercer hem tingut dos primers assalts molt justets i en l'últim ell ha hagut d'arriscar i aleshores he fet més punts del que és normal.” Quedaven gairebé cinc hores per a la final i l'empordanès es va disposar a trobar-se una estona amb els seus per preparar el gran combat. “Els vídeos estan més que vistos. Segur que el meu pare –la persona que li va encomanar la passió pel taekwondo i que va obrir un gimnàs a Figueres– ha vist l'altre combat i ja m'assessorarà. També des de la federació i el meu company d'entrenaments, Javi Marrón. Això és un treball en equip”, va sentenciar.