Hi ha corredors desafortunats. Alejandro Valverde va caure ahir durant la cursa i va haver de plegar com ja li havia passat l'edició passada. Les caigudes són inconvenients del nostre ofici. Jo no he hagut de lamentar accidents greus durant la meva carrera excepte el que vaig patir el 2008 durant la volta a Espanya i que em va provocar un tall al tendó. Això de les caigudes, de vegades, és una qüestió d'atzar. Jo em solia col·locar al mig del pilot, però també podia rodar per la dreta o l'esquerra. De tota manera ningú sap en quin punt es pot produir un accident.

El que és cert és que, en general, tots els ciclistes sabem caure bé. No sé per què, potser és per instint, però és així. I una altra veritat és que reaccionem de la mateixa manera. Un cop a terra ens aixequem ràpidament, sense pensar si ens hem fet mal o no. Intentem agafar la bicicleta al més ràpid possible, pujar-hi i començar a pedalar per no quedar-nos enrere; en el pilot se circula molt ràpid i ningú espera. I no pot ser que per un cop de mala sort se'n vagin en orris el munt d'hores d'entrenament i tot el sacrifici invertit per aconseguir el to idoni de competició. Després, un cop sobre la bici i havent pedalat una mica, és el moment de comprovar l'abast de la caiguda. I si cal, s'avisa el cotxe del metge.