El dia D al Palau Sant Jordi, Cañellas, García, Víctor i Rivera van sortir en l'equip titular

Joan Cañellas

Posició

Arran d'un article en aquest mateix diari sobre l'aportació dels jugadors i entrenadors catalans a la victòria de la selecció espanyola en el recent campionat del món d'handbol, que es va resoldre en la ja històrica final Espanya-Dinamarca, l'expresident de la federació catalana, Jaume Conejero, va voler remarcar la voluntat que va tenir la federació d'obtenir el reconeixement de Catalunya com a organisme de ple dret de les federació europea i internacional. La voluntat de l'handbol català ha estat, doncs, la d'internacionalitzar-se, i això ha provocat més d'un enfrontament amb diversos dirigents de la federació espanyola. Conejero va tenir contactes amb els presidents de les federacions de França, Itàlia, Eslovènia, Croàcia i Macedònia i amb el vicepresident de la federació de Portugal. També va parlar el 2004 amb el president de la federació internacional, l'egipci Hasan Mustafa.

Amb tot, la federació catalana, que tenia el suport del govern i de la UFEC, va topar amb el mur anomenat Espanya que tots coneixem, però això no ha impedit que un campionat rere un altre els jugadors del país hagin estat completament determinants en els èxits de la selecció espanyola. En el recent mundial jugat a Espanya i Catalunya, els quatre extrems convocats per Valero Rivera (Albert Rocas, Víctor Tomàs, Valero Rivera i Folch i Aitor Ariño) van ser formats a la base del FC Barcelona i dos dels titulars en la final en la primera línia (Joan Cañellas i Antonio García) eren perles sorgides del BM Granollers. Per acabar-ho d'adobar, el considerat millor defensa del món, Viran Morros, és un altre jugador format al FC Barcelona. Un dels jugadors que es va quedar fora del mundial per lesió, Cristian Ugalde, també és un producte típic del planter de l'handbol català. Així doncs el
títol mundial que ha celebrat
repetidament la federació espanyola hauria estat impossible d'aconseguir sense l'aportació de l'esport català.

Els tres principals responsables tècnics de l'equip –Valero Rivera, Manuel Montoya i Aleix Franch– també són catalans. L'aportació al títol mundial de Barcelona va ser indiscutible. Entre els set jugadors catalans van marcar 146 dels 280 gols de l'equip, és a dir més de la meitat. Els extrems Tomàs i Rocas van ser, a més, els màxims golejadors de l'equip amb 35 i 34 gols, respectivament. Viran també va liderar l'estadística de bloquejos i Ariño, la de recuperacions. En la final del Sant Jordi, Joan Cañellas va ser el màxim golejador. Entre tots set van fer 17 dels 35 gols d'Espanya contra Dinamarca.

En el campionat del món que Espanya va conquerir el 2003 a Tunísia també hi va haver l'aportació decisiva d'Albert Rocas, l'únic amb dos títols a la butxaca, David Barrufet, David Davis i Mariano Ortega.

L'aportació decisiva de jugadors i entrenadors catalans en les diverses seleccions històriques de l'handbol espanyol ha estat constant. De fet, aquest és un esport que dins l'Estat espanyol va néixer a Barcelona en la modalitat d'handbol a 11 a principi del segle XX. Des de la capital catalana es va traslladar a Sabadell, un nucli importantíssim en els primers anys, i cap al Vallès Oriental, on el BM Granollers va exercir de pal de paller de l'esport nacional de tota la comarca.

El primer jugador internacionalment rellevant en l'handbol espanyol va ser el porter Josep Perramon, que va debutar amb el Barça el 1967. La constant progressió de l'handbol català es va veure reflectida finalment el 1979 amb el títol mundial B en una final que també es va jugar a Barcelona, al Palau Blaugrana. En aquell equip, ja no hi havia Perramon, però sí Eugeni Serrano, Quico López Balcells i Vicenç Calabuig. Després vindrien moltes més generacions, la més reconeguda és la que formaria part en diverses etapes del gloriós dream team.