Jocs Olímpics, waterpolo masculí
1996
El triomf de la insistència
OR L'equip espanyol de waterpolo, amb set catalans a les seves files, va pujar al graó més alt del podi dels Jocs Olímpics d'Atlanta 1996 superació La victòria va anar precedida de tres grans patacades: plata als Jocs de Barcelona i en els mundials de Perth i Roma
Manel Estiarte va penjar-se la medalla d'or després de participar en cinc Jocs Olímpics
Josep Maria Abarca
Posició
Club
Ciutat
Dani Ballart
Posició
Club
Ciutat
Manel Estiarte
Posició
Club
Ciutat
Jordi Payá
Posició
Club
Ciutat
Sergi Pedrerol
Posició
Club
Ciutat
Jordi Sans
Posició
Club
Ciutat
Carles Sanz
Posició
Club
Ciutat
La història del waterpolo espanyol, sempre amb accent català, estarà marcada sempre per la duresa de la derrota de l'equip olímpic en la final dels Jocs de Barcelona del 1992. Les llàgrimes dels Estiarte, Aguado i Sans després de tres pròrrogues i la derrota contra Itàlia explicaven la decepció que suposava no aconseguir la medalla d'or en els Jocs de casa. A més, aquell cop tan dur se sumava a la plata del mundial del 1991 a Perth i a la plata de l'europeu d'Atenes. Dos anys més tard, a Roma, el combinat espanyol tornava a endur-se un fort revés després de perdre, també contra Itàlia, en la final del mundial de Roma. Lluny d'abaixar els braços i sense gaires canvis respecte als Jocs del 1992, l'equip espanyol es plantava a Atlanta amb ànims de guanyar l'or que s'havien endut els italians de les Picornell.
El canvi d'entrenador va ser rebut amb bons ulls per la gran majoria de jugadors. Dragan Matutinovic, el seleccionador del combinat espanyol a Barcelona, havia fet passar un infern als seus homes per arribar a tenir una forma física òptima. Entrenaments de llarga durada i grans càrregues de treball físic havien fet que alguns dels integrants d'aquell equip, després de l'adéu del tècnic, respiressin alleugerits. Joan Jané agafava les regnes del conjunt que finalment guanyaria l'or en els Jocs Olímpics d'Atenes el 1996.
Sense mostrar les cartes
Les primeres passes del combinat espanyol en aquells Jocs del 1996 no van tenir gaire història. Els homes de Jané superaven la primera fase amb un balanç de tres victòries i dues derrotes. Els triomfs contra Rússia, Alemanya i Holanda, quart, cinquè i sisè classificats del grup A, els donaven el pas a quarts, i les derrotes contra Hongria i Iugoslàvia els emparellaven amb els amfitrions.
Ferms cap al títol
Tot i jugar a casa, els americans, que es presentaven com el primer rival seriós, no van poder superar un equip espanyol comandat a meravella per set figures catalanes. Abarca, Estiarte, Ballart, Payá, Pedrerol, Txiqui Sans i Sanz van participar, uns més que altres, en la victòria per 5-4.
En les semifinals, el rival encara exigiria més a la selecció espanyola. Hongria havia guanyat tots els partits de la primera fase i fins i tot va derrotar el combinat espanyol per 8-7 en el quart partit del grup. Però les sensacions van ser unes altres. L'equip de Jané va derrotar per la mínima (8-7) el conjunt hongarès i es va plantar a la final, com ja havia passat a Barcelona 1992. A diferència d'aquella final a les Picornell, el rival del combinat espanyol seria la selecció croata. Estiarte va fer el primer gol espanyol per empatar el matx. Croàcia es va avançar fins a dues vegades més, però els gols d'Oca i Estiarte van establir de nou l'empat. García Aguado i Sans van acabar donant la victòria amb el 7-5 definitiu. La botzina final convertia aquell grup en la millor generació del waterpolo espanyol.
Estiarte, la figura
Una de les figures més destacades d'aquell equip que es va penjar la medalla d'or a d'Atlanta va ser el manresà Manel Estiarte. Estiarte sumava aquell any la cinquena participació en uns Jocs Olímpics -–Moscou, Los Angeles, Seül, Barcelona i Atlanta– i, per fi, es va poder penjar al coll l'or que tant anhelava. El català havia aconseguit el títol de màxim golejador durant les últimes tres competicions olímpiques, però no va poder repetir la gesta a Atlanta. Estiarte representava aquell equip en la seva màxima essència. Un conjunt que havia caigut a Barcelona de manera molt cruel, però que a força d'insistir va penjar-se l'or olímpic.
La senyera, un problema
Una de les imatges més recordades d'aquella medalla d'or a Atlanta el 1996 va ser la de Jordi Txiqui Sans corrent per la piscina del Georgia Tech Campus Recreation Center amb la senyera als braços. Aquell gest va donar la volta al món i fins i tot va arribar a sortir a les portades dels diaris més importants. De fet, el US Today va obrir el diari del dia 29 de juliol amb aquella imatge i això no va agradar a tothom.
Poques hores més tard, Sans rebia una trucada d'un alt càrrec espanyol. El català s'esperava una felicitació per aquella anhelada medalla d'or, però les seves paraules no van tenir res a veure amb això. En lloc de felicitar Sans, aquell personatge espanyol va criticar durament l'actitud que havia tingut en treure a passejar la bandera catalana. Sans, estordit, escoltava com, a l'altra banda del telèfon, aquell home li deia que la senyera era “un problema”, explicava el jugador fa tres anys en una entrevista. El jugador català va preguntar a l'alt càrrec espanyol si el to de la trucada hauria estat el mateix en el cas que algun company seu hagués exposat la bandera d'Andalusia o d'alguna altra comunitat autònoma. Evidentment, la resposta va ser negativa i Sans va haver de redimir-se en les futures celebracions del waterpolo espanyol. El català també havia pujat al podi amb una pancarta dedicada al seu fill, però aquesta va crear menys controvèrsia.“I love you, son”, deia.
Enllaços relacionats
Publicat a
Notícies
Dissabte,4 maig 2024