L'adéu a una llegenda de l'estic
Gràcies, Pol
Pol Amat va jugar diumenge els seus últims minuts com a jugador professional d'hoquei sobre herba. El que va ser millor jugador del món l'any 2008, va rebre una gran ovació en l'entrega de premis de la copa del Rei
Tot i el seu llarg palmarès, l'egarenc s'endú les grans amistats que ha fet i els valors que ha anat adquirint durant els 19 anys en l'elit
El partit pel tercer i quart lloc de la copa del Rei de diumenge entre el Júnior i l'Egara es va convertir, sense voler-ho, en el protagonista secundari d'un adéu històric. Pol Amat no tornarà a vestir mai més de curt per jugar al màxim nivell de l'hoquei sobre herba i els rivals, els seus companys i el públic que omplia les grades de l'Eduardo Dualde ho sabien. Amat va ser aplaudit i mantejat per tots aquells que l'admiren per ser el millor jugador d'hoquei sobre herba català de tota la història.
“Ho deixo per dedicar temps a totes aquelles coses que no he pogut gaudir durant aquests anys: la família, els amics i altres esports que m'agradaria practicar”, deia Amat a la sala de premsa del Club Egara, on va anunciar el seu comiat fa dues setmanes. El davanter deixa un llegat que serà molt difícil de superar. Dinou anys farcits de títols, de gols, d'internacionalitats i de grans moments sobre el terreny de joc. Lluny de destacar el seu palmarès, Amat prefereix donar importància a aspectes menys esportius. “Em quedo amb els moments viscuts als vestidors, amb les històries durant les concentracions i amb les grans amistats que he forjat gràcies al món de l'hoquei sobre herba”, diu el ja exjugador de l'Egara. Una de les claus de l'èxit de Pol Amat és el triangle de confiança format per la seva parella, la seva mare i el seu pare, que sempre han estat al seu costat en els bons i en els mals moments. El de Terrassa sempre ha tingut paraules d'agraïment per a ells. “Ho són tot per a mi”, diu Amat.
Les grans fites esportives
El jugador egarenc recorda de manera especial les dues eliminatòries de semifinals que van portar la selecció espanyola a jugar les finals dels Jocs Olímpics d'Atlanta 1996 i de Pequín 2008. “La sensació de guanyar una semifinal és espectacular i, a més, fer-ho al nostre esport, en què els Jocs són la competició per excel·lència, és magnífic”, assegura Amat. A aquestes dues fites històriques, el jugador egarenc hi afegeix la final de l'europeu disputat a Leipzig. “Perdíem 1-2 a un minut i mig, vam marcar tres gols i vam acabar guanyant una copa d'Europa que feia trenta anys que no es guanyava. Va ser una explosió de sentiments i il·lusió molt gran”, recorda Amat que va marcar els dos últims gols d'aquella final.
Les pedres del camí
Aconseguir el bitllet per a les dues finals olímpiques són dos dels bons records que Amat sempre portarà amb ell, però el desenllaç va ser d'allò més desafortunat. “A Atlanta 96, arribar a la final va ser una sorpresa. No vam guanyar-la i la plata ens va saber a or. Però la del 2008 va ser molt dura. Les expectatives eren màximes i teníem totes les il·lusions posades. No guanyar-la va ser una decepció”, recorda l'egarenc. Esportivament, Amat reconeix que el fet de no aconseguir un or olímpic li quedarà com una espina clavada. Però el cop més dur que va rebre el davanter va ser la mort de la seva mare. Poc després que la Federació Internacional d'Hoquei nomenés Amat com el millor jugador de l'any 2008, un atac de cor inesperat posava fi a la vida de la persona que el va criar i que més el va estimar. Allò va fer que el davanter pensés en una retirada prematura que no li hagués permès culminar la seva brillant carrera.
Terrassa, Barcelona i Amsterdam
Les aficions de l'Egara, del Polo i de l'Amsterdam han estat les poques privilegiades de veure Pol Amat jugar com a local. El davanter va créixer al club de la seva vida, l'Egara. Després d'anys rebent ofertes, el jugador va decidir fitxar pel Polo, fet que va crear molt rebombori a l'entitat egarenca. Quatre anys més tard i amb uns quants títols a la butxaca, Pol Amat marxava a l'Amsterdam per viure una experiència internacional que duraria un any i que acabaria amb el retorn a casa de l'egarenc. “Sempre m'he sentit molt ben tractat als tres clubs i en guardo un gran record. He intentat aprendre dels meus companys i dels meus entrenadors per ser millor cada dia. És un dels objectius que he tingut durant aquests anys”, diu Amat. El davanter posa punt final a una trajectòria brillant en què s'ha convertit en una referència per als amants de l'hoquei sobre herba i en un model de tots els que arriben.