Ciclisme

Jocs Olímpics d'Atenes

2004

De l'Olimp a l'anonimat

ÈXIT Sergi Escobar i Carles Torrent van tastar la glòria olímpica a Atenes el 2004 amb les medalles de bronze en ciclisme en pista, en les modalitats de persecució individual i per equips contrast Tots dos són ara entrenadors, si bé en el cas del lleidatà, que només va estar en dos jocs tot i classificar-se per quatre, ho és només a temps parcial

Sergi Escobar

Jocs Olímpics

Bronze persecució individual i per equips (2004).

Campionats del Món

Or (2004), plata (2005) i bronze (2007) persecució individual i i bonze (2004) per equips.

Carles Torrent

Jocs Olímpics

Bronze persecució per equips (2004).

Mundial

Bronze persecució per equips (2004).


Escobar: “Són 13 anys dedicats a la selecció espanyola i al final no tens ni seguretat social, ni atur... És una merda”


Torrent: “Depèn dels calés i les ganes que la cosa funcioni. Si no s'inverteix, és molt difícil que la cosa funcioni”


Sergi Escobar (Lleida, 1974) es va convertir el 2004 en el primer català que guanyava dues medalles en uns mateixos Jocs, després del bronze en persecució individual i per equips, en una formació en la qual també hi era Carles Torrent (Sarrià de Ter, 1974). El velòdrom de Maroussi va ser l'Olimp per a uns ciclistes que van trobar en la pista la recompensa al seu treball, si bé encara ni deu anys més tard viuen en un discret segon terme, pràcticament en l'anonimat.

“És una cosa que et queda per tota la vida, que recordes i et recorden per sempre. Pots guanyar un mundial, per exemple, i a l'any següent ja ets ex-campió del món. Amb una medalla olímpica és diferent. Tu la guanyes i ets medallista per tota la vida”, recordava Escobar, que arribava a la cita com a campió del món i número 1 del rànquing mundial, tot i que es va quedar a 160 centèsimes de la final individual de persecució, en la qual correrien Bradley McGee i Bradley Wiggins. Tres dies després del primer bronze (21 d'agost), Escobar liderava la selecció espanyola cap a un altre bronze també en persecució; en una formació que completaven el basc Asier Maeztu, el madrileny Carlos Castaño i Carles Torrent, el primer esportista de la demarcació de Girona que guanyava una medalla en uns Jocs.

“Ara ho veus molt complicat. Sí que llavors estaves allà dins del merder aquest, entrenat i tot... Ara ho veus com allò de ‘que difícil això que vaig aconseguir'... Passats els anys, sí que veus que va ser una cosa gran, que fins i tot altres companys professionals que aleshores eren bons i que han estat a punt de guanyar tours de França, tipus Roberto Heras, m'ho diuen; que ells eren bons en carretera però que jo tenia una medalla en uns Jocs. I que és una cosa molt gran que te n'adonaràs amb el temps. I la veritat és que sí, que ara te'n vas adonant”, deia aquesta setmana l'actual seleccionador català de ciclisme en pista i en carretera.

Ni ofici ni benefici

“Quan havia anat a l'estranger a córrer m'hi trobava: ostres, però si tu has guanyat, com és que... Mil coses. Al meu país no té el reconeixement que tenen altres com un francès, un belga, un anglès”. Sergi Escobar lamentava la poca repercussió de la pista. I es queixava que, a part de ser poc reconegut no li servís, a diferència del que passa a altres països, per garantir-se un futur: “Perquè a més hi ha el tema del pressupost. Aquí al final vaig haver d'abandonar. Des de l'any 2000 que vaig estar corrent amb la selecció espanyola. Aquell any em vaig classificar per anar als Jocs però no m'hi van convocar. El 2012, igual. Són 13 anys dedicats a la selecció espanyola i al final et trobes que no tens res: ni seguretat social, ni atur, ni res. Al final és una merda. Els italians, per exemple, si estan uns anys a la selecció se'ls dóna una plaça de funcionari o de forestal, o de carabinieri. Aquí van fer algun programa Pro ad, però tens 30 anys i escaig i no tens feina ni res. A França o als països del nord ja tens lloc a l'exèrcit o et donen alguna plaça. Entres com a interí i si demostres les teves qualitats t'acaben donant una plaça fixa... Però aquí, res. Sí, les olimpíades, molt bé i molt bon record, però...”, es queixava un esportista que sap perfectament que en un altre lloc hauria tingut un camí més fàcil. “A l'any següent de guanyar, sí, molts sopars i d'aquí cap allà. Però amb això no dónes menjar a les famílies. Jo sempre ho he dit, que estem abandonats... I fa uns anys van fer uns crèdits tous que estaven bastant bé, però ara, amb la crisi, ho han tret i no sé quants esportistes”. Escobar, que es va classificar per quatre Jocs però que només va estar en dos (Atenes i Pequín, perquè a Sidney i Londres no el van convocar) és ara entrenador a temps parcial de la federació espanyola. “Però a mitges. No estic fix, sinó que faig d'entrenador per hores. Però això no és una cosa segura per tota la vida. No és com forestal o mosso d'esquadra”. I acaba: “En aquell moment vaig tenir el moment de glòria però ara no visc d'això. És com tot, si guanyes els 100 metres llisos potser sí que pots viure'n tota la vida...O si ets a Tailàndia i guanyes en bàdminton, potser sí. Depèn del país i de la disciplina, però aquí no hi ha tradició.”

Carles Torrent també és tècnic. A més de seleccionador català de totes les categories, treballa en el Centre de Tecnificació de Ripoll i és un dels homes forts del Club Ciclista Olot, on a més de diferents curses organitza la Marxa 100% Tondo. “Sí, l'esport de la pista, tot i que ens ha donat moltes medalles, s'hauria de treballar més: ens l'han deixat una mica apartat i a tot Catalunya només tenim una instal·lació, a Barcelona, i encara està descoberta. I és l'única una mica decent que hi ha per poder fer entrenaments. Però Espanya és així i tampoc hi podem fer gaire res més. Nosaltres el que vam aconseguir en el seu moment va ser a base de treball, esforços i sacrificis, i molts de quilòmetres de cotxe amunt i avall. No ha canviat gaire, la veritat, que tot i el que vam aconseguir abans estiguem igual o pitjor que abans perquè ara hi ha la crisi i encara es poden fer menys coses”, diu Torrent, que veu en la irrupció de Wiggins i altres ciclistes de l'Sky i l'Orica GreenEdge una bona oportunitat: “Sí, això realment està ajudant molt. I una cosa és explicar-ho i una altra ensenyar el que està passant ara als països que fa temps que ho estan fent i que estan recollint els fruits.”

I amb estat propi?

La possibilitat que Catalunya fos independent tampoc convida a l'optimisme de cara a millorar la situació: “Encara pitjor. De la Generalitat n'estic molt ressentit. Perquè jo havia tingut companys a la selecció que cobraven dues beques. L'ADO i de la seva comunitat com el País Basc o les Balears. Andalusia també... però aquí a Catalunya no donaven res. I el que em fa molta ràbia és que després en els últims Jocs encara diguessin, quan vam tornar, que Catalunya havia guanyat el 50 per cent de les medalles. Sí, però tu no hi has posat ni un duro!”, diu Escobar, molt contundent. I sentencia: “Al País Basc, per anar a Jocs o a mundials et donaven 13.000 euros l'any. Tinc companys que ho han estat cobrant durant 9 anys, a part del que cobraven de l'ADO. Ja m'agradaria que fóssim independents, però després que faran? Millor o pitjor que els espanyols, donaran beca, no en donaran? Si això arriba a passar...” I Torrent tampoc hi veu una possibilitat de millor, si no es destinen més recursos: “Al final està clar que depèn dels calés i les ganes de les institucions que la cosa funcioni. Si van destinats a una altra cosa no funcionarà, com ara. Tenim una sola instal·lació decent per poder entrenar, que és a Barcelona i descoberta, el Velòdrom d'Horta. Això vol dir que un esport com el ciclisme en pista, que és m'és d'hivern... Molts cops no es pot entrenar perquè ha plogut. És molt difícil. Si no s'inverteix, no hi ha resultats.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)