L'Euro Hockey League, la màxima competició europea d'hoquei sobre herba que es va disputar la setmana passada a les instal·lacions del Bloemendaal holandès, va aplegar durant sis dies els millors estics del vell continent. A més de grans jugades, de gols increïbles i d'una final agònica que va guanyar l'Oranje Zwart després de 22 llançaments de shoot out, els jugadors que viuen la competició des de dins destaquen el caràcter únic que té el torneig. “És una experiència bestial, molt recomanable”, explica Pol Solano, jugador de l'Egara que enguany debutava a Europa amb la samarreta ratllada de l'Egara. El club del Pla de Bonaire tornava a l'EHL després de quatre anys de no ser-hi i van deixar molt bones sensacions, tot i haver caigut en el partit dels quarts de final contra el conjunt que va acabar alçant el títol. “Són un gran equip i els vam aguantar fins quan faltaven deu minuts, però els petits detalls van fer la gran diferència. Vam fer un gran paper, però els penals ens van condemnar”, reconeix Vicenç Ruiz, un dels pilars de l'Egara. Tot i que Ruiz assegura que ja no es posa nerviós abans de cites com aquestes, dins el vestuari tothom viu la tensió com pot. El defensa Pere Arch, que ja havia participat en una altra edició de l'EHL, explica que “els nervis són bons i s'han de saber transformar en coses bones”.

En la xerrada que van fer els jugadors abans del primer partit de l'Egara, el mateix Arch va agafar la batuta en una part del discurs i va arengar els més joves (una bona part de la plantilla no havia jugat mai a Europa). “Hi havia molta gent que havia fet un munt de quilòmetres per animar-nos. Havíem de donar-ho tot per ells. I per nosaltres, perquè ens mereixíem un bon partit després d'una temporada irregular”, afegeix el defensa egarenc, que recorda que 10 anys enrere molts membres de la plantilla estaven entre els supporters animant. Les grades plenes, càmeres per tot arreu, pantalles gegants, video umpire per a les decisions arbitrals i unes infraestructures que a casa són impensables. “Et sents professional. Semblàvem estrelles de futbol”, explica Solano, que assegura que a la plantilla de l'Oranje Zwart hi ha 12 internacionals assalariats, a diferència de la plantilla de l'Egara, en què no cobra cap jugador.

Més enllà de l'apartat esportiu, entre un partit i un altre hi ha moltes hores mortes. “A vegades no saps ni què fer”, reconeix amb un somriure Solano, que afegeix que la televisió, la Play Station i el Fifa que hi havia a la recepció de l'hotel van salvar més d'una tarda. “Sabíem que podíem quedar fora a les primeres de canvi, però ens volíem quedar fins al final per fer grup i cohesionar. Ens ha anat molt bé i sortim reforçats per donar guerra en la final a quatre”, explica Pere Arch. A més, el defensa egarenc, que organitza diversos tornejos d'hoquei durant l'estiu, explica que l'EHL és l'aparador perfecte per a fer contactes internacionals i agafar idees. “Jugar a Holanda és com tenir un Egara-Atlètic en tots els partits. Tothom t'observa i està ple de gent. Les xarxes socials, la televisió i internet en van plens. Saps que si fas un error quedes retratat ”, explica el defensa egarenc. I quan el conjunt de Patricio Keenan va quedar eliminat, els jugadors van passar dos dies junts, fent pinya, cohesionant el grup per ser més forts i donar guerra en la final a quatre que disputaran, com a locals, el primer cap de setmana de maig.