Takuma Sato havia estat tercer en el GP dels EUA de F-1 del 2004, celebrat en un traçat dibuixat dins de l’oval d’Indianapolis. Ahir, tretze anys més tard, va tornar a pujar al podi al mateix indret, però com a guanyador de les 500 Milles, als 40 anys. És el primer pilot japonès que assaboreix el triomf en la llegendària cursa, amb un avançament a Helio Castroneves quan només faltaven cinc de les 200 voltes. El brasiler de Penske-Chevrolet buscava la quarta victòria a Indy –hauria igualat el rècord d’AJ Foyt, Al Unser i Rick Mears–, però va haver d’abaixar els braços en vista de l’empenta de Takuma, que es va refer així de la decepció del 2012, quan va perdre el control del bòlid en l’última volta, tot just després de col·locar-se primer.

Un dels pilots amb què Sato va haver de lluitar pel camí del podi va ser Oriol Servià (Rahal LL). El gironí i el japonès se les estaven tenint pel quart lloc, en l’instant en què Fernando Alonso va trencar el motor Honda, quan faltaven vint voltes. En la represa de la cursa, Servià, llavors cinquè, va perdre un parell de llocs per un titubeig del motor, i Jamie Davison (Dale Coyne) el va tancar per dins. Els dos cotxes es van tocar i van provocar un accident múltiple, que també va eliminar Power, Newgarden i Hinchcliffe. Fins aleshores, el pilot de Pals havia protagonitzat una cursa de menys a més. Va arrencar rodant en la segona meitat del grup, però a partir de l’equador de la prova va trucar a la porta dels deu primers i va començar a fer-se veure al capdavant, amb grans maniobres d’avançament per l’exterior dels revolts, sobretot en les represes després de les nombroses neutralitzacions.