Encara no. Vam decidir que a la primera part de l’any em centraria més en l’enduro, i d’aquí a poc ja em centraré en el Dakar.

Sí, vaig començar a anar en moto amb quatre anys, però abans el meu pare ja m’asseia al dipòsit de la seva moto i vaig aprendre a donar gas.

Sí, però per a mi al principi no era una competició. Jo m’ho prenia com anar a fer curses i trobar-me amb els amics del trial i passar-ho bé. L’any 92 els meus pares em van inscriure en una cursa que es feia a Corbera. Vaig acabar última, però molt contenta, i l’any següent vaig participar en el campionat de Catalunya i, de mica en mica, vaig anar fent. Sempre he fet passos de manera progressiva, i mai amb la idea de competir, sinó de passar-ho bé.

El trial és, malgrat ser un esport de motor, un esport força segur i és estrany que passin coses molt greus. Hi ha caigudes, però com que no hi ha velocitat, no hi ha tant risc. Patien, és clar, però és un risc controlat. Pateixen més des que corro el Dakar, perquè el risc és més elevat.

Crec que sí. Fins aleshores era un joc, però Espanya és un dels llocs amb més nivell del trial mundial, i vaig veure que si guanyava nens de la meva edat podia arribar a algun lloc. Va ser el primer any del mundial de noies, i el 2003 vaig començar a fer proves en el mundial de nois. Però sí, l’any 2000 va canviar una mica el meu plantejament. Vaig començar a entrenar-me entre setmana, a prendre-m’ho més seriosament.

El meu ídol sempre ha estat Doug Lampkin en el trial, perquè era qui guanyava quan jo era petita. Després vaig tenir la sort de compartir equip amb ell, i encara ho és més. És un campió, però també una gran persona. Per a mi era molt bèstia: el pilot que jo veia per la tele era el meu company i viatjava amb ell, m’entrenava amb ell...

Ostres! Això és com triar entre el pare i la mare. El trial és el que m’ha donat més. Durant gairebé vint anys em vaig dedicar exclusivament al trial, tinc molts amics del trial, he aconseguit molts títols i és on he passat més hores, i és el que després m’ha permès fer tota la resta de coses que he fet. Sense el palmarès que vaig aconseguir en el trial no hauria aconseguit competir en un Dakar. Dec moltes coses al trial. Però ara, si he de triar entre l’enduro i el ral·li, el ral·li és el que m’agrada més i crec que me’n surto millor.

Ara ho trobo a faltar, però necessitava un repte nou. Em van els reptes difícils i vaig veure que en el trial guanyava còmodament. M’hauria pogut quedar uns anys més i guanyar, però necessitava alguna cosa més. Va ser llavors quan vam pensar a fer el Dakar, i l’enduro el vaig començar a fer per preparar-me per al Dakar.

M’he trobat moltes coses, podria escriure un llibre només parlant d’això! Per sort, les coses estan canviat i es veu més normal que les noies competeixin, però quan jo vaig començar era l’única. El meu pare recorda comentaris de quan era petita, d’alguns pares als seus fills dient “fes el que vulguis, però que no et guanyi la Laia”. I en el Dakar també he hagut de sentir moltes coses. L’any que vaig acabar novena, es deia que era perquè portava una moto bona, i això que vaig quedar davant de pilots que portaven també motos bones. Són comentaris que al principi t’afecten, però aprens a transformar-los en motivació. Personalment, em motiva per fer-ho bé i tapar alguna boca.

És bo que se’n parli, que es debati sobre el tema. Es fa servir la dona com un objecte. Als podis d’enduro hi ha hostesses amb poca roba i jo sempre pregunto al promotor quan posarà nois en calçotets. És una cosa molt antiquada i estaria bé començar a canviar-ho.

És molt difícil canviar aquesta mentalitat, i a més, per desgràcia, això és el que ven, però hi confio. En altres coses hem aconseguit canviar, i potser triguem més, però espero que aquest canvi també arribi.

Crec que amb un cotxe sí, però el trial, per exemple, és un esport molt físic. És com gimnàstica però amb la moto. I en el trial, igual que en l’enduro o el ral·li, algú molt bo amb una moto no tan bona ho pot fer molt bé, cosa que no passa en altres disciplines de motor. En els esports que faig jo, compta molt més el pilot que la moto.

Ha estat part del secret d’arribar on he arribat. Quan era petita no hi havia competicions femenines i sempre m’entrenava amb els nois de la meva edat i anava progressant amb ells. Crec que si hagués hagut categories femenines potser no m’hauria exigit tant.

Sí, però mai m’havia plantejat córrer-hi. Ho veia inaccessible. Ho veia com una competició, però sobretot com una aventura. Les imatges d’Àfrica, del desert... M’agradava molt. Del ral·li, el que m’agrada és això, que té la part esportiva però també l’entorn, el paisatge, la gent.

És molt difícil, és cert. El simple fet d’acabar un Dakar ja és complicat. Tot i que un el vaig acabar molt al límit, amb molts problemes, acabar-ne set i els últims quatre amb molt bons resultats, té molt valor. I si tot va bé i Déu vol, esperem acabar la vuitena.

Acabar entre els quinze primers. El nivell ha augmentat molt, hi ha pilots molt ràpids. Les marques estan apostant pel Dakar i hi ha més diners, més pilots, més equips oficials... I això és molt bo, però ha fet pujar molt el nivell, hi ha pilots que es preparen durant tot l’any per al Dakar i ara entrar entre els quinze primers és molt complicat. Crec que aquest ha de ser l’objectiu i, si després la cosa va bé, és clar que es pot millorar. De fet, si una vegada he estat entre els deu primers, per què no hi puc tornar a ser? Però el millor és no obsessionar-se amb un resultat, perquè en el Dakar hi ha molts factors que no es poden controlar.

El pitjor és quan t’assabentes que algú ha mort, o quan veus alguna caiguda realment greu. Però personalment, de jo patir més, l’any que vaig trencar el motor, que vam arribar amb un company d’equip agafat amb una corda i vam córrer 25 hores seguides. Vam arribar a ls 5.30 h del matí i a les set tornàvem a sortir en la següent etapa. És el dia que més he patit en la meva vida. Vaig arribar al límit, l’endemà vaig tenir febre i vaig patir molt tant físicament com psicològicament.

Acabar novena. El dia que acabes el Dakar no ho acabes d’assimilar, però després t’adones del que has fet. També recordo amb molta estima l’etapa que vaig acabar cinquena. Va ser un dia molt dur, i la gent estava molt sorpresa que arribés cinquena i tan a prop del primer, i això em quedarà per sempre.

Els pilots de motos són uns cremats del món del motor, i a tots ens agraden els cotxes. I a més pots fer-ho de més gran. Les motos quan ets jove estan molt bé, però després és més dur. La meva mare ho agrairia bastant, perquè és menys perillós. I, a més, és menys exigent físicament.

Soc jove, però ja no tinc vint anys. Quan tens vint anys no t’adones que la carrera esportiva té un final. Ara cada vegada hi penso més. Espero allargar-la molt, però la realitat és que el cos no és el mateix, m’he de cuidar més. Però si tinc sort i no tinc lesions, podré allargar-ho més. També crec que hi ha un factor psicològic, i si tu en tens ganes, pots allargar la carrera. I passar als cotxes és una molt bona manera d’allargar la carrera.

Crec que sobretot és un tema social. Quan jo vaig començar era l’única noia competint, i ara està ple de nenes. Això està canviant. Però crec que era un tema d’educació per part dels pares. Hi ha moltes famílies en què la moto era per al nen, i la nena feia altres coses. En aquest sentit, hem ajudat a obrir els ulls a molts d’aquests pares.

El clima hi ajuda. Aquí tenim bon temps tot l’any i és fàcil entrenar-se, i tenim bons llocs per fer-ho. A més, sempre hi ha hagut molta afició i també s’ha cuidat molt el planter, hi ha moltes curses d’iniciació en moltes disciplines, i això fa que surtin pilots bons. I, a més, hi ha referents en qui fixar-te. Això no passa a gaires països.