1949-91. Els fona­ments

Igual que en la F-1, els equips i pilots ita­li­ans van domi­nar els pri­mers anys, amb mar­ques com sts Gilera i, sobre­tot, MV Agusta (encara gua­nyava a mit­jan anys setanta), amb noms com ara John Sur­tees, Mike Hailwood i Gia­como Agos­tini.

El mun­dial va ater­rar a Cata­lu­nya per pri­mer cop el 1951, quan el Reial Moto Club de Cata­lu­nya va obrir el curs a Montjuïc, amb les cate­go­ries de 125, 350, 500 cc i side­cars (només fal­tava la de 250 cc). Curi­o­sa­ment, aquell any, la Penya Rhin va cloure el mun­dial de F-1 també a Bar­ce­lona, al cir­cuit de Pedral­bes. Amb algun parèntesi i l’alter­nança amb el Jarama madri­leny, Montjuïc es va man­te­nir en el calen­dari fins al 1976, el mateix any que el TT de l’illa de Man va pun­tuar per últim cop per al mun­dial.

Amb la reti­rada de l’anglesa Nor­ton, l’alter­na­tiva a les motos ita­li­a­nes va venir del Japó. A la callada, Honda va córrer, el 1959, a l’illa de Man, en 125 cc i l’any següent, en 125 i 250 cc. Per fi, el 1961, va domi­nar les dues cate­go­ries en el TT i també els res­pec­tius cam­pi­o­nats. Fins i tot, a mit­jan anys sei­xanta, Hailwood i Honda van estar a punt de batre Ago i MV en 500 cc, però l’ala dau­rada es va reti­rar tot seguit i el seu pri­mer títol en la cate­go­ria reina hau­ria d’espe­rar fins al 1983, amb Freddy Spen­cer. Abans, Kenny Roberts, el marcià, havia revo­lu­ci­o­nat el mun­dial amb la seva Yamaha, tot expor­tant la tècnica de pilo­tatge dels ovals de cen­dra dels EUA i ini­ci­ant el domini de nord-ame­ri­cans i aus­tra­li­ans en 500 cc.

1992-2001. Dorna... i el Cir­cuit

L’altra gran revo­lució va esde­ve­nir fora de la pista. L’empresa cata­lana Dorna va gua­nyar, a les aca­ba­lles del 1990, el con­curs obert per la FIM amb vista a la gestió dels drets de tele­visió del cam­pi­o­nat, en pugna, entre d’altres, amb Ber­nie Eccles­tone, el manaire de la F-1. El fit­xatge, el 1991, dels cata­lans Car­melo Ezpe­leta –lla­vors diri­gia la posada en marxa del Cir­cuit de Cata­lu­nya– i Manel Arroyo –cap de premsa del RACC– va posar les bases d’una història d’èxit que encara dura. Ni fet d’encàrrec: Dorna i el nou traçat de Mont­meló van debu­tar en el mun­dial l’any olímpic, el 1992, quan Àlex Cri­villé va obte­nir també la pri­mera victòria d’un pilot català en la cate­go­ria gran, a Assen, l’únic cir­cuit que ha for­mat part del calen­dari de forma inin­ter­rom­puda des del 1949. El pri­mer campió del segle XXI va ser Valen­tino Rossi, en el seu segon any en la cate­go­ria gran.

2002-2019. De qua­tre temps

Si la pri­mera revo­lució va ser de pilo­tatge i la segona de gestió, la ter­cera va ser tècnica. Dorna va cul­mi­nar la rees­truc­tu­ració del cam­pi­o­nat amb la intro­ducció, el 2002, de Moto GP com la nova cate­go­ria reina del mun­dial. La prin­ci­pal nove­tat va ser que les motos tor­na­ven a ser de qua­tre temps, com aque­lles pri­mi­ti­ves Gilera i MV Agusta, en subs­ti­tució de l’arcaic cicle de dos temps. Va ser Sito Pons, el pri­mer campió del món català (1988, 250 cc), qui ho va sug­ge­rir a Dorna, per tal que la com­pe­tició oferís als fabri­cants un apa­ra­dor relle­vant per a les seves motos de sèrie. Per garan­tir un nivell ade­quat de potència, la cilin­drada dels motors gai­rebé es va doblar, fins als 990 cc (800 cc entre el 2007 i el 2011), de manera que l’Honda RC211V amb què Rossi va reva­li­dar el títol de la cate­go­ria gran entre­gava 220 CV de potència, una tren­tena més que la NSR500 de l’any ante­rior. El canvi va arri­bar també a les cate­go­ries peti­tes: el 2010, els 250 cc van pas­sar a ser Moto 2 i el 2012, 125 cc es va trans­for­mar en Moto 3. El mun­dial va entrar així de ple en el segle XXI, dis­po­sat a con­ti­nuar donant gas.