Doncs que aquest any no em fa mal res, que ja és molt. L’any passat em vaig lesionar a les vèrtebres, el genoll, les costelles... Va ser un any una mica complicat, però aquest ha estat molt diferent, amb més bones sensacions. És molt important trobar-se bé en els entrenaments i les prèvies de les curses.

He tingut més confiança en mi mateix. M’he aixecat cada dia sense mal. He recuperat l’autoestima i la motivació. Potser les lesions que vaig tenir no eren gaire importants perquè em van permetre competir, però no vaig aixecar el cap durant molt de temps. I aquest any, al principi de temporada, em vaig lesionar al còccix, a més. No va ser una fissura, sinó un edema ossi, però vaig estar dues setmanes pensant què m’estava passant, si és que queia més o que quan queia em feia mal. Però des que he recuperat el ritme d’entrenaments i m’he recuperat físicament no ha passat res estrany.

Soc un pilot agressiu que caic molt, però me n’he anat sortint sense lesions greus. Com ell.

I tant, fins i tot en el caràcter, en la manera d’agafar-nos les curses i de divertir-nos en cada espai lliure que tenim. Crec que tots dos som perfeccionistes i treballadors. Entre els esportistes d’elit hi ha moltes coses en comú. Jo penso que amb el Marc en tinc moltes. I quan estem junts ens divertim molt. Compartim patrocinador i equip i això fa que compartim espais. I ens ho passem molt bé junts.

Has de ser molt perfeccionista per guanyar avui dia. Has de cometre molt pocs errors. Cada cop costa més marcar la diferència. El nivell de dificultat dels trials ha baixat una mica, i els petits detalls són els que decideixen. Abans acabàvem les curses amb 40 o 50 punts de penalització. Aquest any vaig acabar al Japó a zero. La següent cursa, a Holanda, en vaig fer un i quatre per temps. Els petits detalls marquen la diferència, com ara estructurar-te bé la cursa per no penalitzar per temps. Un error es paga molt car i és difícil de recuperar.

Evidentment. Ara per ara, a mi em beneficien les curses complicades. En canvi, en una cursa on no pots cometre cap error perquè no hi ha marge de recuperació pot guanyar qualsevol pilot. Tothom està preparat per superar les zones, i d’aquesta manera anem més pressionats.

Quan començava ni somiava poder aconseguir això. Per tant, al pilot que ho hagi d’aconseguir li passarà el mateix. És llei de vida que en l’esport sempre ens anem superant. Surten nous esportistes que milloren els anteriors. Evidentment, pot passar.

És un cúmul de moltes coses. Anar a parar en el moment adequat de la meva carrera a l’equip adequat amb la moto que necessitava. I tenir la gent que necessitava al meu voltant per fer-me madurar i marcar les diferències, per perdre la irregularitat que tenia en aquell moment, perquè, de fet, el nivell tècnic d’aleshores és exactament el que tinc ara. No l’he millorat gaire des que tenia dinou anys i estava a Beta. Per tant, canviar de moto no em va suposar millorar el nivell sinó guanyar regularitat, fer menys errors, ser més estable. I això m’ho va donar aquest equip. Després han passat moltes coses durant aquests tretze anys. He hagut d’evolucionar a mesura que canviaven els reglaments o canviar la forma de pilotar a mesura que et fas gran. T’has d’adaptar a les circumstàncies, aprendre a ser observador i perfeccionista, tenir sort... La gent al teu voltant també va canviant. I també és important el factor sort, sobretot en les lesions. M’he lesionat molts cops, però mai m’ha privat de competir. Podem dir que m’he lesionat quan tocava. Quan hi havia una aturada del mundial, per exemple. Per guanyar 26 títols mundials consecutius han de passar moltes coses i tenir la sort de cara.

És veritat. Estic molt compensat. Potser soc una mica baixet per a segons quines coses. Però la meva forma física i la meva força són perfectes per al trial.

Moltes coses. El trial és un esport molt complicat. Sempre es pot millorar. Jo soc un pilot molt agressiu, potser a vegades massa. Tinc tendència a tirar sempre el cos una mica endavant. És una forma de conducció que a vegades va molt bé, però és una mica crítica i també et pot portar problemes. És un aspecte a millorar del meu pilotatge, tot i que serà difícil perquè si tires el cos més enrere també perds coses. Però sempre es pot millorar. També he anat millorant les curses en moll. A vegades em costa fer córrer la moto, fins al punt que vaig una mica lent. Potser controles més les coses, però a vegades està bé deixar córrer una mica més la moto. Són detalls tècnics que sempre es poden millorar.

De l’Adam n’he après molt. Em supera en moltes coses. És molt perfeccionista i treballador. No se li escapa cap detall. Ho controla tot. Si és el teu rival i et guanya curses, això fa que t’hi fixis i aprenguis d’ell. No tira mai la tovallola, sempre vol guanyar i això m’ha fet a mi un pilot més complet.

Tenim un matrimoni perfecte. No hi he tingut mai cap problema. La prova és que hem anat renovant per contractes llargs. I això no és normal en un pilot de la meva edat. Ells estan molt contents amb mi i jo amb ells. L’equip sempre lluita per millorar, i aquesta és la clau per continuar guanyant. No tinc cap queixa. A Montesa és on m’agradaria acabar la carrera esportiva.

Un dia tot això s’acabarà. Per a mi és positiu que el meu company d’equip [Takahisa Fujinami] tingui 39 anys i que estigui fent una de les seves millors temporades dels últims anys. Això vol dir que, si no tens lesions i et cuides, com ell, pots rendir amb molts anys. A un pilot de 37 anys com Raga, que està bé físicament i és competitiu, difícilment el poden guanyar, perquè té molta experiència i pot utilitzar cartes que altres no tenen.

El que ha de fer el trial és donar-se a conèixer, independentment de l’edat dels pilots. Vas al Sant Jordi i hi ha 10.000 persones, però una setmana després te’n vas a Isola 2000, no es fa una bona promoció hi ha molt poc públic. És molt important triar el lloc on fas les curses. El problema no és dels pilots, que cada dia són tècnicament millors. El problema és que hem de saber transmetre a la gent allò que podem fer. I això ho ha de fer el promotor. A Portugal vam fer la qualificació a dintre d’un poble i estava ple a rebentar. L’endemà vam fer la cursa a 13 quilòmetres, en un lloc increïble per fer trial però molt incomunicat, i hi havia molt poc públic. S’ha de treballar per apropar l’esport a la gent i, a partir d’aquí, aquest esport creixerà. Per molt joves que siguin els que guanyen, si fem un trial a Isola 2000, aquest esport mai explotarà. Si fas un trial al mig de Milà l’èxit serà terrible, perquè ja ha passat. Si les curses estan ben organitzades i es fan al lloc adequat, l’èxit està assegurat. El promotor ha de fer l’esforç de moure el campionat a llocs que engresquin. Hem d’aprofitar que la moto de trial no va ràpida i que la pots posar al mig d’una ciutat important. Ara per ara, fer desplaçar la gent dues hores de Niça a Auron [escenari on diumenge va ser campió del món] és molt complicat. Si ho fas a Niça, segur que tindràs més públic.

Jo mateix me la poso. Cada any començo amb la pressió d’haver de guanyar. I la supero buscant confiança en el meu pilotatge. Però si un any perdés el mundial no passaria res. Seria el més normal del món.