La glòria no podia esperar i Marc Márquez va acaronar, ahir, el vuitè cel amb la primera bola de partit, sumant el vuitè títol d’un palmarès més enlluernador cada dia que passa, el sisè de la categoria reina i el quart consecutiu. Ho va fer guanyant, com els grans campions, per bé que no li calia. De fet, el desenllaç prematur del campionat ja s’albirava des d’abans que s’apagués el semàfor, quan els directius de Ducati reconeixien que ells ja estaven pensant en el 2020. El seu cap de files, Andrea Dovizioso, era l’únic que podia endarrerir un parell de setmanes la coronació inevitable del Tro de Cervera, però fa tota la fila que ni tan sols ell ho creia possible. Dovi es va col·locar quart de bon començament, rere Fabio Quartararo, Márquez i Maverick Viñales, i no es va moure d’allà. La Ducati va passar sota la bandera de quadres onze segons llargs més tard que el 93, quan ell ja joguine-java amb una bola de billar gegant que lluïa un imponent número vuit, una xifra només a l’abast dels més grans.

Sense l’amenaça de Dovi, el més lògic hauria estat que Márquez es limités a mantenir l’equilibri intercalat entre les dues Yamaha per resoldre el títol per la via ràpida i sense arriscar més del compte. Tanmateix, des de dijous ja avisava que ell miraria de guanyar la cursa, com sempre, sense pensar en el campionat. No era parlar per parlar. Divendres va tenir una caiguda fortíssima en els entrenaments lliures, d’aquelles que onze vegades de cada deu acaben amb algun os malmès. Per si no fos prou, dissabte va tornar a caure, tibant per aconseguir una posició preferent que tampoc necessitava. I ahir hi va tornar. Quartararo havia esgarrapat set dècimes d’avantatge en el primer terç de la cursa, i Márquez va reconèixer després que en aquell moment va pensar que la victòria es faria costeruda. Però es trobava pletòric de forces i tenia ganes de coronar-se guanyant. És a dir, arriscant. Va decidir anar a totes en tres voltes: 1:31.0, 1:30.9 –la millor volta de la cursa i nou rècord del circuit– i 1:31.0. Va recuperar gairebé tres dècimes i la seva fam de depredador va fer la resta. “Aquesta ambició, aquesta mentalitat, m’ha fet guanyar molts títols, tot i que també me n’ha fet perdre alguns [el 2011 i el 2015]”, va asseverar hores tard al micròfon de Dazn. “T’han de recordar per la combativitat. Els meus ídols són els que ho donen tot a la pista, els que ho viuen, i viure-ho és el que has de fer, perquè mentre ho visquis la motivació serà allà.”