Lloances i crítiques

La prova va començar amb bon peu, amb lloances generalitzades per la varietat i selectivitat del recorregut, però la segona setmana va generar algunes crítiques, per la velocitat desbocada de les especials, algunes completades amb una mitjana de velocitat superior als 120 km/h, amb trams de molts quilòmetres de gas a fons.

Aquesta segona setmana no va poder començar pitjor, amb l’accident mortal del popular pilot de motos Paulo Gonçalves, diumenge passat, l’endemà de la jornada de descans a Riad. A partir de la desgràcia, ningú va amenaçar el lideratge de Brabec. “Cal tenir en compte que l’accident de Gonçalves de segur que va desconcentrar Toby Price [campió el 2019], perquè va ser el primer que se’l va trobar a la pista i va viure un moment molt dur”, raona Isidre Esteve, amb nou participacions en moto i cinc en cotxe, que aquell mateix dia va plegar pel trencament del turbo del seu prototip BV6.

Brabec ja havia donat un avís seriós de les seves possibilitats l’any passat, al Perú, quan liderava la prova en l’antepenúltima etapa però va trencar el motor de la CRF 450. La marca japonesa, que té la seu de l’equip de ral·li a la fàbrica catalana de Santa Perpètua de Mogoda, s’ha rescabalat aquest any, amb un triomf que tallat la ratxa de 18 victòries seguides de KTM. Tanmateix, el teòric cap de files d’HRC, Joan Barreda, continua de pega. Amb 24 etapes guanyades –incloent-n’hi una el 2019–, el castellonenc és el pilot amb més victòries parcials però cap triomf absolut. Va arribar a ser tercer, però al final va acabar setè.

En cotxes, no hi va haver color en el duel entre Mini i Toyota, els equips més poderosos. El recorregut, amb molta sorra i poques pistes, semblava fet a mida per als buguis de dues rodes motrius, com els Mini de Sainz i Stéphane Peterhansel, que poden ajustar la pressió dels pneumàtics des de la cabina per guanyar tracció quan el ferm és tou, un gadget prohibit en els 4x4. Els dos primers dies, i també ahir, quan l’especial final incloïa més pistes de terra, van vèncer vehicles de quatre rodes motrius, com els Toyota i els antics Mini 4x4, però la resta de dies van dominar els buguis. No només els Mini del futur vencedor i de Monsieur Dakar, sinó també el prototip privat de Mathieu Serradori, vencedor dilluns i vuitè absolut. “Aquest Dakar, amb una primera setmana força tècnica i una segona més ràpida, amb dunes prou fàcils, ha afavorit els buguis en comparació amb els 4x4, per la seva velocitat punta més alta i el tipus de suspensions”, confirma Esteve. Impotent, Nasser al-Attiyah, campió el 2019, va ser segon rere un bugui en cinc etapes, però no en va guanyar cap fins ahir, quan ja estava tot el peix venut.

Un dels companys del qatarià en el potent esquadró de Toyota va ser Fernando Alonso, que va formar un equip de somni amb el cinc cops vencedor en moto Marc Coma. El bicampió de F-1 i l’expilot d’Avià van acaparar l’atenció mediàtica i en van veure de tots colors en la seva estrena, amb una roda arrencada el segon dia i una bolcada espectacular dimecres. També van estar a punt de guanyar una etapa, dilluns, però el sorprenent Serradori els va pispar la cartera. El francès pilotava un bugui, és clar.