El primer dia

“No hi havia anat mai, i li va agradar molt. A partir d’aquí, només demanava una moto”, explicava Manel Arenas. Amb sis anys va disputar les seves primeres curses de motocròs i els primer endurets, i el cuc de la velocitat li va arribar quan va fer unes proves a Vic amb la federació catalana. Durant un temps va combinar les dues disciplines, però finalment el seu pare li va dir que no podia continuar fent-ho tot i que havia de triar. Es va decantar per la velocitat.

“No l’he deixat mai, és una modalitat que m’aporta molt i em va molt bé per entrenar-me, tot i que el practico amb precaució. Aquests mesos també he fet trial i ciclisme a Andorra, a vegades acompanyat amb ciclistes professionals del Movistar que hi viuen i d’altres pilots del mundial. Aprenem una mica els uns dels altres” explicava aquest estiu, abans de la represa del mundial.

En la velocitat va tenir bons resultats en les categories inferiors tant en les competicions catalanes com estatals i, finalment, el 2011, va debutar en la categoria de 125 cc del CEV, considerat el campionat de promoció més important del món. Amb una Aprilia de dos temps –“vam patir molt perquè el mundial ja era de Moto 3 i no hi havia recanvis”–, Arenas va acabar setè d’un campionat guanyat per Àlex Rins. Les dues temporades següents, primer amb Honda i després amb Mahindra, van tornar a ser complicades, però va ser capaç d’aconseguir el primer podi (2012) i la primera victòria (2013). “Va ser un drama”, recordava el seu pare.

Els estudis

El 2015, amb una Husqvarna, va tenir una bona temporada, però va acabar de manera frustrant perquè no va trobar seient per al mundial malgrat haver acabat subcampió del món júnior de Moto 3, a només quatre punts del títol. “Dels set primers del campionat [guanyat per Nicolò Bulega], només dos no van anar al mundial, i ell en va ser un”, explicava el pare d’Albert. Amb tot, iniciat el 2016 i amb una sola experiència prèvia en el mundial (València 2014), va tenir l’oportunitat de córrer tres curses amb Mahindra.

“Sobretot en la forma d’afrontar cada cursa i cada situació en particular, també a l’hora de transmetre què necessita la moto a l’equip. Ara em sento molt sòlid i amb confiança” recordava de com ha canviat des del 2016.

Quan l’equip Saxo Print va acomiadar Alexis Masbou li va oferir la possibilitat de córrer la segona part del mundial, en part per les seves habilitats desenvolupant la moto i per les facilitats de comunicar-se amb els enginyers gràcies als seus estudis d’enginyeria industrial. “Com que ha arribat tard al mundial ha continuat estudiant. Tenia clar que fins que no hi arribés no es plantejaria les motos com una professió.”

La primera victòria

Al final de la temporada li va arribar l’oportunitat que tant esperava: un contracte per córrer el 2017 sencer amb un dels equips capdavanters, el de Jorge Martínez Aspar. Però la campanya va ser més complicada del compte a causa d’una luxació a l’espatlla i d’una fractura al tercer metacarpià de la mà dreta. Les lesions no el van deixar. Ja amb KTM l’any després, es va trencar la clavícula en el warm-up de la primera prova, però, finalment, quatre curses després de reaparèixer i va trobar el premi a la seva insistència: la seva primera victòria en el mundial, el 20 de maig del 2018 a Le Mans quan tenia 21 anys i en feia , tres i mig de l’últim triomf d’un català a Moto 3 –Àlex Márquez a Motegi el 2014.

Cinc més i cap a Moto 2

A Austràlia aquell 2018 Arenas va aconseguir la seva segona victòria a la categoria i, l’any passat després d’un accident amb bicicleta, trigaria a tornar a assaborir la glòria, fins el 6 d’octubre a Tailàndia, amb podis també al Japó i a Austràlia després. “Aquesta pressió no la defugim, l’objectiu era, és i serà lluitar pel mundial” apuntava el juliol a L’Esportiu sobre un mundial, el seu, en què ha guanyat tres curses més, la darrera de les quals fins avui, a Àustria –era la cinquena del calendari– el 16 d’agost en la victòria 300 d’un pilot català en el mundial de motociclisme.

Qatar el 8 de març i Xerez el 19 de juliol són les altres places en què pujava al lloc més alt del podi abans d’enfocar-se en el títol i tenir assegurat el seu salt a Moto 2 amb l’equip en què ha competit aquests darrers cins anys, l’Aspar Team.