Final feliç a Portugal

Albert Are­nas (1997, KTM) va poder cele­brar final­ment el títol mun­dial de Moto3 a Por­timão, en el gran premi de Por­tu­gal, després d’uns 40 minuts que tri­garà a obli­dar i que van incloure tots els ele­ments que podem espe­rar dels grans films de sus­pens i acció de Hollywood, sobre­tot un final d’infart que gai­rebé deixa sense res­pi­ració als amics, fami­li­ars i mem­bres de l’Apar Team. Tots ple­gats van viure una última volta angoi­xant, tre­pi­dant i heroica i amb el final feliç espe­rat per tots. El gironí, amb el pneumàtic del dar­rere al límit, va sobre­viure a un atac glo­bal de tots els pilots i va entrar 12è amb una diferència esqui­fida de 4 punts en el mun­dial res­pecte de Tony Arbo­lino (Honda), pro­ta­go­nista d’una remun­tada apoteòsica (del 27è al 5è lloc) i Ai Ogura (Honda), vuitè al final, que va pilo­tar a veure-les venir.

Are­nas, sisè a la gra­e­lla just dar­rere d’Ogura, va apli­car sobre la pista una estratègia de manual. Ogura va sor­tir espe­ri­tat i s’hi va engan­xar fins que el japonès va anar que­dant rele­gat. Fernández (KTM) va volar des del pri­mer revolt cap a la victòria, fet que també con­ve­nia al gironí. Un pro­blema menys, ja que un dels prin­ci­pals perills era una hipotètica victòria del japonès. Men­tre els pneumàtics van resis­tir Are­nas va man­te­nir-se sem­pre entre el segon i el quart lloc. A la part del dar­rere, men­tres­tant, Arbo­lino remun­tava posi­ci­ons a cor què vols.

Canvi de pano­rama

A la mei­tat del gran premi, a deu vol­tes del final, la tran­quil·litat es va con­ver­tir en pati­ment. Arbo­lino final­ment va arri­bar a l’altura d’Are­nas, que ja havia cai­gut al vuitè lloc per volun­tat pròpia, per no arris­car i con­ser­var les rodes. El català va mirar de sub­jec­tar-lo per evi­tar que la Honda de l’italià s’acostés als llocs de podi i, per tant, al títol mun­dial, però l’esforç va ser en va. Amb tot, Ogura encara anava al dar­rere i Are­nas, men­tre no cometés un error greu, tenia el mun­dial sota con­trol. Ara bé, en les tres vol­tes finals es va veure com la KTM de l’Aspar Team tenia greus pro­ble­mes per man­te­nir un equi­li­bri mínima­ment sos­te­ni­ble i pilots que li venien al dar­rere, començant pel mateix Ogura, ràpida­ment s’hi van abra­o­nar sense con­tem­pla­ci­ons. En l’última volta el drama, fins i tot, va sobre­vo­lar els boxs quan Are­nas va estar a punt de sor­tir de la pista un parell de cops men­tre Ogura gua­nyava algun lloc i Arbo­lino encara no tirava la tova­llola al davant men­tre la cal­cu­la­dora men­tal d’Are­nas treia fum per tots cos­tats. Només quan va cre­uar l’arri­bada i pels crits, els ges­tos i la mega­fo­nia del cir­cuit por­tuguès, va sen­tir un alli­be­ra­ment mai cone­gut a la seva vida: era campió del món.

Al davant, Raúl Fernández, un altre dels pilots que farà el salt a Moto2, va cele­brar el tri­omf i al podi es va tro­bar amb el jove tor­tosí Alcoba (Honda), que va llançar el pri­mer avís de cara al 2021, en què pro­ba­ble­ment serà un dels can­di­dats al títol.

Are­nas és l’onzè català que és campió del món en alguna de les tres cate­go­ries. Abans ho havien estat Marc Márquez, Dani Pedrosa, Àlex Cri­villé, Sito Pons, Àlex Márquez, Toni Elias, Pol Espar­garó, Tito Rabat, Emili Alza­mora i Mave­rick Viñales. Cam­pi­ons de 125 cc o Moto3 ho han estat, a banda d’ell mateix, Cri­villé (1988), Alza­mora (1999), Pedrosa (2003), Marc Márquez (2010) i Àlex Márquez (2014).

Sobre la pista, per cele­brar el títol, ràpida­ment com­po­nents del seu equip, el seu pare (Manel), el seu repre­sen­tant, Homer Bosch, i un dels seus millors amics en el pàdoc, Àlex Rins, van acos­tar-s’hi per posar-li la samar­reta de campió.

El mateix pilot va fer una crònica ben ajus­tada als esde­ve­ni­ments del dia: “He començant gau­dint de la cursa però quan els pneumàtics s’han des­gas­tat he patit molt, sobre­tot a l’última volta, en què hi ha hagut molt d’embo­lic.” “Ara tocarà –hi va afe­gir– cele­brar-ho. De cop m’adono que soc campió del món.”