Que Jorge Martín no era un suflé, ja se sabia. Que un pilot faci una pole en la seva segona aparició en la categoria reina, i a més amb la moto d’un equip satèl·lit –per molt que les diferències es difuminin, continuen existint–, és notícia. Que en la mateixa temporada, i després de perdre’s quatre curses per una lesió important, guanyi un GP dominant-lo de punta a punta després d’una altra posició preferent porta a dues conclusions: una, que estem davant un aspirant a campió del món a un termini entre curt i mitjà. L’altra, que els pilots que han marcat l’última dècada continuen buscant el camí perdut.

Martín va dominar clarament una cursa amb dues sortides. La primera va quedar en no-res perquè en la tercera volta el convidat Dani Pedrosa va caure i Lorenzo Savadori no va poder evitar envestir la KTM amb l’infortuni que l’Aprilia, carregada amb 25 litres de gasolina, es va encendre i va causar una foguera de les que no se solen veure. L’italià va acabar la cursa allà, mentre que Pedrosa va poder refer-se.

No se’ls va posar bé, la segona sortida, a Maverick Viñales i Marc Márquez. El pilot de Roses, que havia fet una primera sortida fantàstica, va calar la moto en l’inici de la volta de formació i va haver d’iniciar la segona cursa des del carrer de boxs per completar 27 voltes en l’anonimat. Márquez també va renegar de la bandera vermella, ja que en aquell moment era tercer. En la cursa de veritat va anar com els crancs (16è), però va remuntar per ser la primera Honda. Cada cop és més clar que la victòria d’Assen va arribar per la suma del talent de Márquez i una sèrie de circumstàncies a favor, perquè les motos d’HRC van a remolc de tots els constructors excepte Aprilia –llastimosa l’avaria de motor d’Aleix Espargaró en la volta 5–, i a distància notable de Ducati, Suzuki –que a Spielberg ha fet un pas endavant– Yamaha i KTM.