Quan algú trenca l’statu quo imperant, té alguna cosa de revolucionari. Marc Márquez (Cervera, 13-2-1993) és l’últim pilot que ha canviat les regles del motociclisme de velocitat. El 2019 tenia 26 anys quan va sumar el vuitè títol, sis en MotoGP, i des d’aquell moment pugna per retrobar la seva estrella, la que li va girar l’esquena a Jerez 2020 quan intentava fer una altra remuntada de la seva vida.

Valentino Rossi s’ha retirat amb nou títols mundials, set de la categoria reina. És la referència per a Marc Márquez, Il dottore és el penúltim revolucionari, el penúltim que va fer que les normes s’adaptessin a ell. Mai va tenir pietat dels seus rivals i no va dubtar a passar per sobre d’un català, Sete Gibernau, fins que un altre català, Marc Márquez, va gosar passar per sobre del mite, fins i tot al preu de perdre per uns mesos el seu somriure perenne.

A Márquez li falta un títol per igualar Rossi, el mite contemporani. Carlo Ubbiali (9), Mike Hailwood (9), Ángel Nieto (13) i Giacomo Agostini (15) corresponen a una altra època, quan els campionats tenien la meitat de grans premis i un pilot es podia permetre competir i guanyar dues categories en un mateix any.

Però ni els títols, ni les victòries, ni els rècords de precocitat són suficients per fer triomfar la revolució. Márquez ha forçat un canvi de paradigma pel que fa al contacte admissible en pista. L’agressivitat dels avançaments i el concepte de posició guanyada han viscut un abans i un després amb el campió català, que ha traslladat a la categoria reina, la de les motos hipertrofiades de cavalls i quilos, les batalles en grup de Moto3 i Moto2. Resumint, Márquez ha fet adaptar les regles al seu estil per la via dels fets consumats, i la resta de pilots s’hi han hagut d’emmotllar, en molts casos després de sonores protestes sense gaire recorregut.

El seu impacte immediat en el campionat –guanyador en la seva segona cursa i campió en l’any del debut en la categoria reina–, derrotant un rere l’altre Rossi, Pedrosa, Dovizioso, Lorenzo..., les deu victòries seguides d’inici en la temporada 2014, aguantar l’empenta de la nova generació (Viñales, Rins, Quartararo...) fins que la fractura en l’húmer l’ha tingut fora de combat... tot plegat dona forma a un full de serveis espectacular. Quan ha estat en bones condicions físiques, només el millor Jorge Lorenzo l’ha pogut batre (2015).

Márquez també ha canviat la manera de pilotar. Despenjar-se de la moto ja estava inventat, però no fins a l’extrem de fregar l’asfalt amb el colze o l’espatlla per mantenir la moto més dreta i poder donar gas amb tracció. Ha capgirat la relació del pilot amb les caigudes: han deixat de ser temudes més enllà de la cursa per passar a ser una eina útil per explorar on és la fina línia que separa el límit de l’equilibri físic de la catàstrofe. “El problema no és caure, és no saber per què has caigut”, ha explicat sempre. Márquez és probablement el pilot amb una relació més favorable entre caigudes en sessions d’entrenaments (incomptables) i caigudes en cursa (proporcionalment, poques) i ha perfeccionat la virtut de saber caure sense fer-se mal. Amb tot, la reiteració també té conseqüències, com bé està comprovant en aquests moments.

La revolució haurà triomfat del tot el dia que la marca Marc Márquez facturi més que la marca Valentino Rossi. Falta saber si haurà d’arribar als 42 anys a dalt de la moto. Aleshores, el revolucionari passarà a ser el mite.