La revolució del 1993

Quan algú trenca l’statu quo impe­rant, té alguna cosa de revo­lu­ci­o­nari. Marc Márquez (Cer­vera, 13-2-1993) és l’últim pilot que ha can­viat les regles del moto­ci­clisme de velo­ci­tat. El 2019 tenia 26 anys quan va sumar el vuitè títol, sis en MotoGP, i des d’aquell moment pugna per retro­bar la seva estre­lla, la que li va girar l’esquena a Jerez 2020 quan inten­tava fer una altra remun­tada de la seva vida.

Valen­tino Rossi s’ha reti­rat amb nou títols mun­di­als, set de la cate­go­ria reina. És la referència per a Marc Márquez, Il dot­tore és el penúltim revo­lu­ci­o­nari, el penúltim que va fer que les nor­mes s’adap­tes­sin a ell. Mai va tenir pie­tat dels seus rivals i no va dub­tar a pas­sar per sobre d’un català, Sete Giber­nau, fins que un altre català, Marc Márquez, va gosar pas­sar per sobre del mite, fins i tot al preu de per­dre per uns mesos el seu som­riure perenne.

A Márquez li falta un títol per igua­lar Rossi, el mite con­tem­po­rani. Carlo Ubbi­ali (9), Mike Hailwood (9), Ángel Nieto (13) i Gia­como Agos­tini (15) cor­res­po­nen a una altra època, quan els cam­pi­o­nats tenien la mei­tat de grans pre­mis i un pilot es podia per­me­tre com­pe­tir i gua­nyar dues cate­go­ries en un mateix any.

Però ni els títols, ni les victòries, ni els rècords de pre­co­ci­tat són sufi­ci­ents per fer tri­om­far la revo­lució. Márquez ha forçat un canvi de para­digma pel que fa al con­tacte admis­si­ble en pista. L’agres­si­vi­tat dels avançaments i el con­cepte de posició gua­nyada han vis­cut un abans i un després amb el campió català, que ha tras­lla­dat a la cate­go­ria reina, la de les motos hiper­tro­fi­a­des de cavalls i qui­los, les bata­lles en grup de Moto3 i Moto2. Resu­mint, Márquez ha fet adap­tar les regles al seu estil per la via dels fets con­su­mats, i la resta de pilots s’hi han hagut d’emmot­llar, en molts casos després de sono­res pro­tes­tes sense gaire recor­re­gut.

El seu impacte imme­diat en el cam­pi­o­nat –gua­nya­dor en la seva segona cursa i campió en l’any del debut en la cate­go­ria reina–, der­ro­tant un rere l’altre Rossi, Pedrosa, Dovi­zi­oso, Lorenzo..., les deu victòries segui­des d’inici en la tem­po­rada 2014, aguan­tar l’empenta de la nova gene­ració (Viñales, Rins, Quar­ta­raro...) fins que la frac­tura en l’húmer l’ha tin­gut fora de com­bat... tot ple­gat dona forma a un full de ser­veis espec­ta­cu­lar. Quan ha estat en bones con­di­ci­ons físiques, només el millor Jorge Lorenzo l’ha pogut batre (2015).

Márquez també ha can­viat la manera de pilo­tar. Des­pen­jar-se de la moto ja estava inven­tat, però no fins a l’extrem de fre­gar l’asfalt amb el colze o l’espat­lla per man­te­nir la moto més dreta i poder donar gas amb tracció. Ha cap­gi­rat la relació del pilot amb les cai­gu­des: han dei­xat de ser temu­des més enllà de la cursa per pas­sar a ser una eina útil per explo­rar on és la fina línia que separa el límit de l’equi­li­bri físic de la catàstrofe. “El pro­blema no és caure, és no saber per què has cai­gut”, ha expli­cat sem­pre. Márquez és pro­ba­ble­ment el pilot amb una relació més favo­ra­ble entre cai­gu­des en ses­si­ons d’entre­na­ments (incomp­ta­bles) i cai­gu­des en cursa (pro­por­ci­o­nal­ment, poques) i ha per­fec­ci­o­nat la vir­tut de saber caure sense fer-se mal. Amb tot, la rei­te­ració també té con­seqüències, com bé està com­pro­vant en aquests moments.

La revo­lució haurà tri­om­fat del tot el dia que la marca Marc Márquez fac­turi més que la marca Valen­tino Rossi. Falta saber si haurà d’arri­bar als 42 anys a dalt de la moto. Ales­ho­res, el revo­lu­ci­o­nari pas­sarà a ser el mite.