La imatge íntima i alhora universal d’Aleix Espargaró (Granollers, 1989) acotxat, arrecerat en una tanca, amb el mòbil a l’orella plorant mentre parlava amb la seva dona, Laura, i amb els seus fills, Max i Mia, val més que mil paraules. Així com l’alegria embogida dels components del seu equip quan va creuar la meta i van exhibir el panell amb el simbòlic número 200. També, els elogis sincers del seu màxim rival en la cursa, el madrileny Jorge Martín, que va recordar que Aleix li havia donat menjar i allotjament i que farien una cervesa junts per celebrar-ho. Comparteixen sovint entrenaments de bicicleta, una de les grans passions del vallesà. També va lamentar, una cosa no exclou l’altra, que la Ducati, ves quines coses, era inferior en la velocitat de recta. L’emoció i la convicció d’Antonio Jiménez, cap tècnic d’Aprilia, que entén que s’obre una nova dimensió en la qual no renuncien a res. I la satisfacció generalitzada al paddock, amb la resta de rivals passant a felicitar l’equip italià i el català per un triomf que marca un abans i un després en la firma, que va iniciar una enèsima etapa a MotoGP de manera oficial el 2015 després d’un període d’intermitències iniciat el 1994. En les categories inferiors, des dels vuitanta, en canvi, Aprilia va conquerir 294 victòries i 38 títols mundials: 19 de constructors i 19 de pilots.

Tot plegat són escenes que generalment van associades a la consecució d’un títol i que, en aquest cas, expliquen els sentiments d’un cap de setmana inoblidable tant per a Aleix Espargaró com per a Aprilia. Imatges que constaten molta feina i evolució i que reflecteixen que el gran dels Espargaró és un pilot estimat en el mundial de motociclisme que n’ha vist de tots colors i que ha disfrutat, per fi, del dolç sabor d’una bandera de quadres.

El destí estava escrit. La històrica primera pole de la firma de Noale de dissabte, la tercera d’Espargaró dalt de tot, feia presagiar l’esclat. Calia la confirmació. L’autoconsigna del català va ser disfrutar d’una situació a la qual no està avesat. El GP 200 en MotoGP, per tant, el consagra als 32 anys –una paradoxa quan dissabte el murcià Aldeguer va segellar la pole de Moto2 amb 16 anys en un esport cada cop més prematur– i el situa líder en un altre curs sense referents com ho van ser Marc Márquez i Valentino Rossi. Els problemes físics del de Cervera i el poc rendiment de la Yamaha de Fabio Quartararo, el vigent campió, són terreny abonat per als valents. Tres curses, tres guanyadors: Enea Bastianini (Ducati) a Losail, Miguel Oliveira (KTM) a Mandalika i Aleix Espargaró (Aprilia) a Termas de Río Hondo. Dos líders, Bastianini i ara el vallesà. Els temps han canviat.