MotoGP

Una flor sí que fa estiu

El triomf d’Aleix Espargaró a l’Argentina en la seva cursa 200 es viu amb una gran emotivitat, similar a la de la consecució d’un títol, perquè premia la dedicació d’un pilot estimat de 32 anys que va estar a punt de plegar fastiguejat

La imatge íntima i alhora uni­ver­sal d’Aleix Espar­garó (Gra­no­llers, 1989) acot­xat, arre­ce­rat en una tanca, amb el mòbil a l’ore­lla plo­rant men­tre par­lava amb la seva dona, Laura, i amb els seus fills, Max i Mia, val més que mil parau­les. Així com l’ale­gria embo­gida dels com­po­nents del seu equip quan va cre­uar la meta i van exhi­bir el panell amb el simbòlic número 200. També, els elo­gis sin­cers del seu màxim rival en la cursa, el madri­leny Jorge Martín, que va recor­dar que Aleix li havia donat men­jar i allot­ja­ment i que farien una cer­vesa junts per cele­brar-ho. Com­par­tei­xen sovint entre­na­ments de bici­cleta, una de les grans pas­si­ons del vallesà. També va lamen­tar, una cosa no exclou l’altra, que la Ducati, ves qui­nes coses, era infe­rior en la velo­ci­tat de recta. L’emoció i la con­vicció d’Anto­nio Jiménez, cap tècnic d’Apri­lia, que entén que s’obre una nova dimensió en la qual no renun­cien a res. I la satis­facció gene­ra­lit­zada al pad­dock, amb la resta de rivals pas­sant a feli­ci­tar l’equip italià i el català per un tri­omf que marca un abans i un després en la firma, que va ini­ciar una enèsima etapa a MotoGP de manera ofi­cial el 2015 després d’un període d’inter­mitències ini­ciat el 1994. En les cate­go­ries infe­ri­ors, des dels vui­tanta, en canvi, Apri­lia va con­que­rir 294 victòries i 38 títols mun­di­als: 19 de cons­truc­tors i 19 de pilots.

Tot ple­gat són esce­nes que gene­ral­ment van asso­ci­a­des a la con­se­cució d’un títol i que, en aquest cas, expli­quen els sen­ti­ments d’un cap de set­mana ino­bli­da­ble tant per a Aleix Espar­garó com per a Apri­lia. Imat­ges que cons­ta­ten molta feina i evo­lució i que reflec­tei­xen que el gran dels Espar­garó és un pilot esti­mat en el mun­dial de moto­ci­clisme que n’ha vist de tots colors i que ha dis­fru­tat, per fi, del dolç sabor d’una ban­dera de qua­dres.

El destí estava escrit. La històrica pri­mera pole de la firma de Noale de dis­sabte, la ter­cera d’Espar­garó dalt de tot, feia pre­sa­giar l’esclat. Calia la con­fir­mació. L’auto­con­signa del català va ser dis­fru­tar d’una situ­ació a la qual no està ave­sat. El GP 200 en MotoGP, per tant, el con­sa­gra als 32 anys –una para­doxa quan dis­sabte el murcià Alde­guer va sege­llar la pole de Moto2 amb 16 anys en un esport cada cop més pre­ma­tur– i el situa líder en un altre curs sense refe­rents com ho van ser Marc Márquez i Valen­tino Rossi. Els pro­ble­mes físics del de Cer­vera i el poc ren­di­ment de la Yamaha de Fabio Quar­ta­raro, el vigent campió, són ter­reny abo­nat per als valents. Tres cur­ses, tres gua­nya­dors: Enea Bas­ti­a­nini (Ducati) a Losail, Miguel Oli­veira (KTM) a Man­da­lika i Aleix Espar­garó (Apri­lia) a Ter­mas de Río Hondo. Dos líders, Bas­ti­a­nini i ara el vallesà. Els temps han can­viat.

El sisè català

Es con­ver­teix, a més, en el pri­mer mem­bre de la família amb un tri­omf en MotoGP i en el sisè català, rere Cri­villé, Giber­nau, Pedrosa, Márquez i Viñales. El seu germà, que diu­menge va caure i, el que és més ter­ri­ble, diu que s’ho veia venir perquè havia d’anar al límit en les fre­na­des per esprémer el poc suc que li donava una Honda molt limi­tada en la tracció, acu­mula vuit podis, però encara no s’ha estre­nat en la cilin­drada reina. Pol, però, va ser campió del món de Moto2 el 2013 i acu­mula quinze victòries: deu en Moto2 i cinc en 125 cc. Aleix va debu­tar el 2004, ara fa dinou tem­po­ra­des, i acu­mula 283 cur­ses del mun­dial, amb tres exer­ci­cis en 125cc, qua­tre en 250cc, un en Moto2, amb un podi engres­ca­dor el 2011 a Cata­lu­nya, i una dot­zena d’ínte­gres en MotoGP –a més de qua­tre cur­ses el 2009–, en les quals tam­poc mai no havia estat pri­mer fins ara. De fet, diu­menge era l’únic de la gra­e­lla sense estre­nar-se. Tot ple­gat atorga a l’èxit un sabor espe­cial. És el tri­omf de la per­se­ve­rança, un exem­ple en un món sovint massa efímer.

LA DADA

283
curses
ha fet en el mundial de motociclisme, amb quatre podis: tres en MotoGP i un en Moto2.

La gran crisi existencial

Fa no pas gaire temps, el granollerí va viure una crisi existencial. N’estava fins al capdamunt. No podia més i es va plantejar muntar un restaurant. Massa anys en el negoci sense alegries i molts dubtes. La seva dona, la família i Aprilia, però, el van convèncer perquè no es retirés. Ara és “la persona més feliç del món” i sembla haver baixat, per fi, de “la muntanya russa” que era la seva carrera. Però no tot han estat mals resultats. Va ser campió d’Espanya de 125 cc el 2004 amb només 15 anys. El 2012 va guanyar el mundial de CRT i, el 2014, en el GP d’Aragó, va assaborir el seu primer podi en MotoGP amb un segon lloc.

Un malalt del ciclisme

L’etapa reina de la darrera Volta a Catalunya, entre la Seu d’Urgell i Boí Taüll, amb triomf del portuguès Almeida, va gaudir en la transmissió d’Esport 3 de la participació en els comentaris tècnics d’Aleix Espargaró, un malalt del ciclisme. Viu a Andorra i el practica regularment, fins i tot en curses, en un principat que té un bon grapat de professionals establerts. Quant a caràcter, és extravertit i no s’amaga quan ha d’expressar les seves idees. No es va mossegar la llengua amb l’1 d’octubre, defensant la llibertat d’expressió per votar i que no es pegués a ningú, tot i que afirma que no és independentista.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)