Per a mi, l’esport és un estil de vida i, dins d’aquest, els moments més des­ta­cats de la meva car­rera es van viure al Ral·li Raid. El Ral·li Raid ha estat l’experiència que m’ha apor­tat més. Per tant, em sento un pri­vi­le­giat podent-me dedi­car actu­al­ment al que més m’agrada.

Crec que l’edició del 2024 és un dels can­vis més radi­cals que hem vis­cut a l’Aràbia Sau­dita. Es des­taca l’espe­cial de 48 hores a l’Empty Quar­ter, tot i que, en rea­li­tat, és l’etapa marató de l’any pas­sat amb més quilòmetres. A més, la cursa té més quilòmetres d’espe­ci­als i, també, s’ha imple­men­tat una etapa amb dues hores d’assistència.

Tinc la sort de dis­po­sar del suport de la meva dona i del meu pre­pa­ra­dor físic. Junts hem esta­blert un pla de tre­ball que abor­dem de manera cons­tant al llarg de l’any en lloc d’espe­rar els últims mesos abans del Dakar. Par­ti­ci­par en esde­ve­ni­ments com la Baja España Aragón i el Ral·li del Mar­roc con­tri­bu­eix sig­ni­fi­ca­ti­va­ment a aquest esforç, i el con­ver­teix en una feina contínua i con­sis­tent.

Hi ha dues situ­a­ci­ons. En el pri­mer moment, pot­ser et que­des amb cara de sor­presa, pen­sant com podem resol­dre això. A mesura que passa el temps, obser­ves si hi ha pos­si­bi­li­tat de solu­ci­o­nar-ho o no. Que hi hagi l’espe­rança de poder-ho arre­glar, encara que aca­bis l’etapa tard, és una situ­ació. Després hi ha l’altra, quan no hi ha res a fer. Aban­do­nar la cursa, amb totes les expec­ta­ti­ves que es creen, és un cop enorme.

Ni quan ho fas tot bé és perquè ets tan bo, ni el con­trari. El que compta és si hem estat com­pe­ti­tius o no durant la cursa i si aca­bes satis­fet del que has fet al final. El resul­tat és una con­seqüència de com ha anat la cursa i com ho has fet. El que és impor­tant és com has arri­bat fins allà.

És molt impor­tant, perquè hi ha esports que mai poden ser inclu­sius, ja que reque­rei­xen, per la tècnica o pel regla­ment, uns requi­sits que no es poden com­plir. Però si hi ha un esport que sí que pot ser-ho, i aquest és l’auto­mo­bi­lisme i el moto­ci­clisme, hem de donar-li visi­bi­li­tat.

Sí, he cone­gut casos en què la meva visi­bi­li­tat ha ins­pi­rat per­so­nes. Algu­nes m’han expres­sat: “He vist el que fas i jo també vull fer-ho.” A més, m’han com­par­tit el sen­ti­ment que ells també poden acon­se­guir-ho.

Comp­tar amb Txema Villa­lo­bos com el meu copi­lot és essen­cial. Ell aporta una col·labo­ració cru­cial, con­tri­buint a la pre­cisió i segu­re­tat en les deci­si­ons durant les car­re­res. Fora de l’àmbit espor­tiu, Txema no sols és el meu copi­lot, sinó també un gran amic en qui con­fio ple­na­ment. Man­te­nim una relació sòlida; rares vega­des dis­cu­tim i, pri­mer de tot, com­par­tim una amis­tat pro­funda.

És un tema de tra­dició, es diu que el que con­du­eix és qui ho fa tot. A nivell espor­tiu mol­tes vega­des no es parla dels copi­lots, i en aquesta espe­ci­a­li­tat són deter­mi­nants. Quan es parla d’un copi­lot la majo­ria de vega­des és perquè s’ha equi­vo­cat o per­dut. Tenen una gran res­pon­sa­bi­li­tat, els copi­lots, i en el meu cas encara més.

Li diria a l’Isi­dre de petit que per­se­gueixi els seus som­nis, fins i tot si la gent li diu que no. Sem­pre valdrà la pena. Les il·lusi­ons de la infància són pro­jec­tes en la vida adulta, en qual­se­vol àmbit. Si hagués escol­tat els qui em deien el con­trari, no seria aquí avui.