El començament d’any va ser molt positiu, amb dos podis a Bahrain. Ens vam posar segons en el campionat i va semblar que seguiríem allà dalt, però la vida i l’esport sempre et posa els peus a terra, i a mi em va posar els peus, el coll, el cap i les mans. A Jidda vam tenir molt mala sort, i vaig fer un parell d’errors que ens van penalitzar moltíssim al llarg del cap de setmana, i el mateix ens va passar a Melbourne. Per tant, hi ha molt a millorar, però crec que el començament potser va estar una mica per sobre de la mitjana. Després, les dues curses següents han estat molt per sota del que hauria d’haver estat.

Primerament, la fiabilitat en les classificacions, els cronos. Crec que he fet passes endavant. Sí que és cert que es nota que estem millorant, però queda molt per fer. Encara cometo errades innecessàries i també faig errors de desconeixement, tant del pneumàtic com del cotxe. Queda molt per aprendre i, a poc a poc, ens hem d’anar apropant als de davant.

No, no m’ho esperava. Sobretot, sortint l’onzè era molt difícil dir que faríem dos podis. No entrava en les meves possibilitats, però sabia que el cotxe era ràpid. Sobretot, en els tests, sabíem que havíem estat forts en les tandes llargues i, quan vaig veure les situacions de cursa, a poc a poc, vaig anar remuntant posicions. I també vam tenir una bona estratègia tant en la primera cursa com en la segona i, gràcies a això, vam fer dos podis. El que vull dir és que no va ser tant fruit de la sort. Ens ho vam guanyar i, encara que va ser una sorpresa, crec que tots sabíem que teníem un molt bon ritme i no una bona possibilitat de ser al podi, però sabíem que teníem ritme per ser endavant.

No, més que qualsevol altra cosa, diria que vaig acabar bastant desanimat. Al final, sabia que anàvem ràpids. A Jidda, vaig patir bastant al principi i, a poc a poc, vaig anar millorant els temps. Al final, vam fer onzens i ens vam quedar, un altre cop, a centèsimes de la pole inversa [la de la cursa del dissabte, que es fa invertint les posicions dels 10 primers] i això sí que és veritat que em va deixar un mal regust, i, arran d’això, vaig intentar millorar. A Melbourne, sí que és cert que vam fer setens en la qualy i vam fer un pas endavant, però, tanmateix, no vam poder convertir-ho en resultats.

És un impuls de confiança de tot. Al final, Red Bull és la marca més important en la F1, és l’equip més important per tots els campions del món que té. Per tant, formar part de l’acadèmia que més pilots ha portat a la F1 és un privilegi i un honor total. També és cert que portar la samarreta de l’equip campió del món implica una certa responsabilitat, però estic còmode. És un equip de què, des del principi, m’ha agradat molt la manera de treballar i l’exigència. És important que un equip exigeixi molt als seus pilots, perquè, al final, no deixen de ser empleats. Ells confien en nosaltres per posar-nos als seus cotxes, i m’agradaria que, en un futur, hi hagi la possibilitat que pugui pujar en la categoria màxima a un cotxe amb vinils de Red Bull. Seria un somni. Per tant, formar part de l’acadèmia és un impuls per a la meva carrera.

Que sí, que sí, des del principi. Formar part d’una acadèmia havia estat un objectiu meu des de fa molt de temps i Red Bull és la millor acadèmia. Això se sap. Encara que ells tinguin una exigència, al final, aquesta exigència és la que, potser, des del meu punt de vista, s’ha de tenir. En aquest món, rares vegades et donen dues oportunitats. Per això, com que han promocionat els pilots en les categories inferiors, com dic, per a mi, és el millor lloc on ser.

A la Formula 1, no ho sé, la veritat, però a la F2 estic segur que el canvi de temperatura que hi haurà a l’asfalt i a l’aire (que, al final, serà de 20 o 25 graus), farà que tot canviï molt. Serà molt diferent l’experiència que hem tingut en els tests a la que tindrem el cap de setmana de cursa. Però, al final, és un bon indicador, una bona manera d’adaptar-nos al cotxe, que, des de fa un mes a Austràlia, no en teníem l’oportunitat.

Home, és especial, i encara és més especial guanyar. Vaig guanyar l’any passat en la Formula 3 i va ser un dels moments més feliços de la meva vida. Al final, és un somni guanyar la cursa de casa. I, a més, guanyar-la com ho vam fer és un orgull, una alegria màxima. Crec que hi ha poques coses que puguin millorar-ho; potser, guanyar en Formula 2 en seria una, però ho haurem de veure.

Com a pilot català, però també com a pilot espanyol, si podem tenir els dos Grans Premis, tant a Madrid com Barcelona seria espectacular i divertit. Al final, poder anar a una cursa a la capital d’Espanya i a la capital de Catalunya, òbviament un dels centres de turisme més grans del món com és Barcelona, a part que és una ciutat maquíssima... Seria molt especial poder córrer els dos Grans Premis.

És molt d’hora per pensar en un títol en aquest campionat tan difícil, però mai és sobrer pensar-hi com un objectiu. És difícil posar-t’ho com un objectiu, perquè, al final, aquest campionat és el més difícil del món, o un dels més difícils. Anem fent a poc a poc, anar entenent, creixent i, de mica en mica, avançant i, al final de l’any, veurem on som.